Teixidor et al 2018a

MAPA DE SÒLS 1:25.000 DEL PARC NATURAL DE LA ZONA VOLCÀNICA DE LA GARROTXA I LA PLANA AGRÍCOLA DE LA VALL D'EN BAS

Error creating thumbnail: File missing

Data: DESEMBRE de 2010

Error creating thumbnail: File missing

MAPA DE SÒLS 1:25.000 DEL PARC NATURAL DE LA ZONA VOLCÀNICA DE LA GARROTXA I LA PLANA AGRÍCOLA DE LA VALL D'EN BAS

Equip de treball

Autors:

Òscar Palou Teixidor

Marta Puiguriguer Ferrando

Jaume Boixadera Llobet

Carmen Herrero Isern

Col·laboradors

Juan Carlos Loaiza

Sandra Torras Noguer

Carles Buil

Laboratoris:

Laboratori Polivalent de la Garrotxa

Laboratori Agroalimentari del DARP de Cabrils (Barcelona)

Departamento de Edafologia y Geologia de la Facultad de Biologia de la Universidad de La Laguna (Canarias).

Data: Desembre de 2010

PRESENTACIÓ

L'informe que es presenta constitueix un recull de totes les dades relacionades amb el projecte de la cartografia de sòls, a escala 1:25.000, de del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i la plana agrícola de la Vall d'en Bas, a la comarca de la Garrotxa.

A l’any 1999 es van dur a terme els treballs de cartografia de sòls del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (Palou i Boixadera, 1999). Posteriorment a l’any 2000 la cartografia va avançar cap a la plana agrícola de la Vall d’en Bas (Palou i Boixadera, 2000). Ambdues dins del context dels mapes de sòls a escala 1:25.000 de Catalunya, elaborats fins al moment pel Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat de Catalunya.

Al gener de l'any 2006 es va donar inici a l’ampliació del mapa de sòls del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa per adaptar-lo als límits administratius actuals introduïts pels decrets D.261/2001, de 25 de setembre, d'ampliació dels límits del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (PNZVG) i el D.58/2003, de 20 de febrer, de modificació del Decret 261/2001. Ampliació que bàsicament incorpora els municipis de Sant Feliu de Pallerols i Sant Aniol de Finestres. I per altra banda, es va començar també la consolidació en una sola cobertura de la totalitat de cartografies de sòls de la comarca de la Garrotxa que inclouen el PNZVG i l’àrea agrícola de la Vall d’en Bas.

Per tal d'assumir aquest projecte de cartografia de sòls a escala 1:25.000 de la de la zona d'ampliació del PNZVG i la franja limítrof amb el mapa de sòls de la Vall d’en Bas, es va signar un conveni entre els anteriors Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural i Departament de Medi Ambient i Habitatge.

Així doncs a l’any 2006 es començà la cartografia de les zones per on s’ha ampliat el PNZVG a fi d'obtenir una sola cobertura unificada que inclogui els límits actuals del PNZVG i la plana agrícola de la Vall d’en Bas. Aquesta zona també es suma la franja limítrof entre el PNZVG i la plana d’en Bas a fi de tenir tot el territori unificat sense buits cartogràfics.

Aquesta cartografia ha estat possible gràcies a un conveni de col·laboració establert entre el Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat de Catalunya i El Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa el qual ha permès reunir els mitjans necessaris per desenvolupar-lo.

Aquest treball dóna resposta a la sol·licitud d’oferta emesa pel Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa a l'empresa Axial. Geologia i Medi Ambient SL, la qual ha dut a terme els treballs de camp que quedaven pendents, ha elaborat el mapa de sòls final, a escala 1:25.000 a través d'una classificació dels sòls a nivell de Sèrie i ha redactat el present informe.

1. INTRODUCCIÓ

Malgrat el paper que tothom reconeix al sòl en els processos que tenen lloc a la biosfera no es disposa, hores d'ara, d'un grau de coneixement suficient del mateix com per poder afrontar els complexos processos de gestió a que l'home del III mil·lenni es veu enfrontat.

Un primer pas d'aquest coneixement és saber de la distribució espacial de les propietats del sòl, en especial d'aquelles que exerceixen un major control sobre els processos que tenen lloc en ells. Aquest aspecte és abordat per la cartografia de sòls "clàssica" que té les seves arrels conceptuals en Dockuchaev, Jenny i Fridland, entre altres, i que davant dels objectius de gestió plantejats en el mapa de sòls del PNZVG ha calgut abordar a nivell detallat, constituint un primer pas fonamental per tirar-los endavant. Hores d'ara en que enfrontem al sòl a tan diverses demandes, en molts casos contradictòries, s'ha de fer un pas més enllà i anar a procediments de monitorització d'aquelles propietats del sòl que poden modificar-se davant d'accions externes i portar a una degradació del sòl i de retruc dels sistemes naturals o agraris; aquest seguiment o control de sòl requereix no obstant, un enfocament propi que es complement i només es justifica si es té la base de cartografia de sòls adequada i que hores d'ara esta només encetat adientment en uns pocs indrets, però caldrà abordar a nivell de país en un futur immediat.

Retornant a la cartografia de sòls del PNZVG aquesta s'ha realitzat a nivell detallat pel que fa a la intensitat del treball de camp, el nivell taxonòmic utilitzat i l'escala del mapa. El document final obtingut és doble, per una banda es té el tradicional producte paper amb la Memòria i el Mapa 1:25.000 sobre ortofotomapa i per l'altre, una base de dades digital que en aquest cas estarà integrada dins del Projecte Volcà amb Miramon i en part al GIS del Servei d'Agricultura del DAR.

La realització del treball ha estat possible gràcies a la col·laboració entre el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (Departament de Medi Ambient) i el Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca (Direcció General de Producció i Indústries Agroalimentàries) que vàrem establir un conveni per tirar-lo endavant i integrar-lo dins de l'Inventari de Sòls de Catalunya (Mapa de Sòls 1:25.000). El Laboratori Polivalent de la Garrotxa ha col·laborat de manera fonamental al dur a terme la majoria de les analítiques.

La singularitat d'alguns dels sòls del PNZVG llargament coneguda a nivell dels estudiosos del tema (Rodríguez et al., 1973; Bech et al. 1984; Porta et al. 1985, Pons, R. 1988), però també pels productors locals (p.e. fesols de Santa Pau) ha estat hores d'ara quantificada entre altres aspectes en la seva extensió a través d'aquest mapa l'enfocament pragmàtic combinant aspectes de recerca bàsica amb un format que permeti l'ús de la cartografia amb múltiples finalitats; és per això que aquesta informació s'ha interpretat amb diferents finalitats com un primer pas.

Jaume Boixadera, 1999

2. COM UTILITZAR AQUEST TREBALL

La cartografia de sòls posa a l'abast de l'usuari una informació que li ha de permetre conèixer els sòls que apareixen a la zona i la seva distribució, així com orientar i fer prediccions sobre el seu comportament sota determinades condicions.

El treball es presenta d'una banda en paper, com una cartografia tradicional, i per l'altre en suport informàtic, amb el mapa de sòls, en format shapefile d'ESRI, la memòria en format WINDWORD de Microsoft.

El treball que s’està elaborat presenta la següent estructura: Mapa de Sòls, Memòria i Annexos (figura 1). A continuació es descriu el contingut del treball segons les seves tres components descrites.

Mapa de sòls

El mapa de sòls es presenta dibuixat sobre ortofotomapes a escala 1:25.000, si bé també es disposa d’una còpia del mapa en format digital georeferenciat, generat mitjançant el Sistema d’Informació Geogràfica Arc Info®.

Al mapa de sòls es representen les unitats cartogràfiques mitjançant un codi de dos dígits que poden ser identificades a la llegenda del mapa, aquesta codificació es manté a tots els documents. Per obtenir una descripció completa de les unitats cartogràfiques cal anar al capítol 4 de la memòria o a l'annex V, on es presenten les principals característiques físico-químiques. En el cas que es vulgui aprofundir més cal recórrer a l’Annex III de Descripció de Sèries, on es pot consultar la descripció complerta del perfil tipus representatiu de cada sèrie .

La sistemàtica emprada es basa en els criteris del Soil Taxonomy System 2006 establerts pel Soil Survey Service (USDA). L'elecció d'aquesta clau de classificació rau en el fet de que es basa en caràcters observables o mesurables, donant prioritat als que tenen influència sobre el creixement de les plantes, de manera que permet arribar a categories jeràrquiques de classificació molt detallades: Ordres, Subordres, Grups, Subgrups, Famílies i Sèries (figura 2). Els sòls de la Vall de Bianya s'han classificat fins al nivell de sèrie i s’han diferenciat fases segons el pendent general i la textura de l’horitzó superficial.

Figura 1. Exemple d’ús de la cartografia de sòls

Figura 2. Característiques de la sistemàtica del Soil Taxonomy System

S'ha emprat també la classificació segons la Base Referencial Mundial del Recurs Sòl (FAO, ISSS, ISRIC, 2006) que es basa també en les característiques i els horitzons de diagnòstic.

La codificació de les unitats cartogràfiques consta de dos dígits que fan referència a la sèrie i a la fase (figura 3.).

Figura 3. Codificació de les unitats cartogràfiques

A la llegenda les unitats cartogràfiques s’han ordenat en base la unitat fisiogràfica, el material originari, el pendent, la textura de l'horitzó superficial, la pedregositat i la presència d'afloraments rocosos. Aquests paràmetres s'han tingut en compte per tal d’afavorir una major comprensió de l’estructura de l’edafopaisatge i de donar una informació complementària.

El mapa de sòls proporciona informació sobre els diferents sòls que apareixen en una àrea, les seves característiques i distribució en el paisatge. Si es vol realitzar una consulta sobre els sòls que hi ha en un determinat indret, el lector ha de localitzar l'àrea d'interès en el mapa de sòls i comprovar quins codis la representen. Amb aquests codis cal adreçar-se a la llegenda de les unitats cartogràfiques que s'adjunta amb el mapa i si es vol tenir més informació cal veure l'Annex II. Descripció de les Sèries i dels Perfils Tipus.

El mapa de sòls està dissenyat per a ser consultat sobre ortofotomapa. Cada unitat cartogràfica porta associada una base de dades que conté informació sobre els tipus de sòl i les seves característiques principals (Figura 4):

Paràmetres de Codificació:

• Codi alfanumèric que identifica a la Unitat Cartogràfica.

Paràmetres de Caracterització General:

• Fisiografia.

• Material Originari.

Paràmetres de Classificació:

• Classificació Taxonòmica.

• Pedregositat Superficial.

• Afloraments Rocosos.

• Textura de l’horitzó superficial.

• Pendent General.

Paràmetres avaluadors d’estimació directa:

• Classe Textural

• Profunditat Efectiva.

• Classe de Drenatge.

• Avaluació

Error creating thumbnail: File missing

Figura 4. Exemple de funcionament del Mapa de Sòls aplicat al Sistema d’Informació Geogràfica Arc Gis

Memòria

La memòria s’organitza en diferents apartats, en cada un d’ells es descriu a grans trets la següent informació:

• Es contextualitza el treball.

• Es descriuen els grans eixos del treball i el resultat final del producte que s’ha elaborat.

• Es fa una descripció del medi natural: localització de l’àrea cartografiada, la caracterització climàtica, geològica i de vegetació, els usos actuals del sòl i el poblament. Aquesta informació és bàsica a l’hora de conèixer el medi en el que es desenvolupen els sòls.

• Es presenten les principals característiques físico-químiques de les unitats cartogràfiques, així com les seves aptituds d’ús i maneig.

• Es descriuen els factors i principals processos formadors de sòls.

• Es presenta la classificació de sòls en unitats taxonòmiques.

• S’adjunta la relació de la bibliografia consultada.

Annexos

El treball definitiu presentarà la següent relació d’annexos:

• Annex I. Llegenda d'unitats cartogràfiques, que acompanya a la mapa

• Annex II. Descripció de les Sèries i dels Perfils Tipus

• Annex III. Es descriu la metodologia per a l'estudi dels sòls que s'ha seguit i que és la que ha proposat el DAR. També inclou la metodologia de prospecció i cartografia, la metodologia analítica i els criteris de descripció d’unitats cartogràfiques i Per últim es llisten les notacions.

• Annex IV. Glossari de termes claus per comprendre el contingut del mapa i els documents associats

• Annex V. Descripció d'escandalls (no es presenta en format paper, només digital)

3. DESCRIPCIÓ GENERAL DE LA ZONA

3.1. Localització de la zona d'estudi

L’àrea cartografiada correspon a la totalitat de l’àmbit del PNZVG, localitzat a la comarca de la Garrotxa, al NE de Catalunya. Al territori inclòs dins els límits del PNZVG hi consten 11 termes municipals: Santa Pau, Olot, Sant Joan les Fonts, Les Planes d'Hostoles, Sant Aniol de Finestres, Sant Feliu de Pallerols, Les Preses, Mieres, Montagut de Fluvià, La Vall de Bianya i Castellfollit de la Roca. D’aquests Castellfollit de la Roca i Olot tenen tot el terme municipal dins del perímetre del Parc Natural.

La superfície del PNZVG és de 15.000 ha de les que s’han exclòs per a la cartografia les àrees urbanes i urbanitzables i els afloraments, les explotacions mineres a cel obert o “grederes” i els abocadors.

La cartografia de sòls incorporada a l'any 2010 correspon a 4.956,8 ha. Aquesta contempla les àrees recollides a la modificació dels límits administratius del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, establerts pels decrets 261/2001, de 25 de setembre i 58/2003, de 20 de febrer, i comprenen un total de 4.327,2 ha de les quals 524,4 ha corresponen a sòls agrícoles i 3802,8 ha a sòls forestals. Aquestes estan distribuïdes en tres zones de creixement administratiu del parc (fig. 1, zones 1, 2, 4) emplaçades als municipis de Sant Feliu de Pallerols (2799ha), Sant Aniol de Finestres (1143,3ha). Així mateix s'ha cartografiat una superfície de 629,6ha entre la serra de Sant Valentí fins a l'àrea de Marboleny per tal d’enllaçar els mapes de sòls de l’àrea agrícola de la Vall d’en Bas amb el del PNZVG.

Aquesta cartogràfica es suma a la veïna àrea agrícola de la Vall d'en Bas, la qual correspon a una superfície de 2.300 ha (la superfície de tot el municipi és de 9050 ha), que van ser cartografiades a escala 1:25.000 a l'any 2000 (Boixadera&Palou, 2000), gràcies a un conveni de col·laboració entre el DAAR, l’Ajuntament de la Vall d’en Bas i la Cooperativa de la Vall d’en Bas.

Error creating thumbnail: File missing

3.2. Climatologia i clima del sòl

Les característiques orogràfiques del PNZVG crea unes condicions climàtiques particulars, respecte al seu entorn més proper, fonamentades per la morfologia tancada de la cubeta d’Olot i l’alçada de les cingleres que l’envolten que redueixen les hores d’insolació.

El clima es classifica com a MEDITERRANI DE MUNTANYA HUMIDA caracteritzat per l’elevada pluviometria fins i tot a l’estiu que és l’estació més seca. La influència mediterrània proporciona un règim de temperatures suaus.

La temperatura mitja anual a Olot és de 12,4ºC, amb una oscil·lació tèrmica estiu/hivern de 13ºC. El mes més calorós és l’agost amb temperatures màximes que poden superar els 30ºC, amb una mitja de 19ºC. El mes de gener és quan es registren les temperatures més baixes, tant absolutes com mitjanes (taula 1). Comparant els resultats de diferents estacions s’observa que la temperatura augmenta de la part oriental a l’occidental de l’àrea.

El risc de gelades a Olot es delimita entre la segona quinzena d'octubre i la primera de maig. Es produeixen fenòmens d’inversió tèrmica sobretot a la tardor i a l’hivern.

MES	Tm màx. (ºC)	Tm mín. (ºC)	Tm (ºC)	T màx. abs. (ºC)	T mín. abs. (ºC)
Gener	11.4	-1.2	5.1	14.5	-5.2
Febrer	12.6	-0.5	5.9	16.9	-2.9
Març	15.3	1.3	8.3	20.3	-1.5
Abril	17.2	3.4	10.3	19.4	1.6
Maig	21.1	7.5	14.4	24.2	3.7
Juny	24.7	11.7	18.2	27.8	9.8
Juliol	29.4	14.3	21.9	32.2	12.1
Agost	28.7	14.3	21.5	31.6	13.3
Setembre	25.0	11.1	18.0	28.5	7.2
Octubre	20.1	7.3	13.7	22.5	4.2
Novembre	14.8	2.7	8.7	18.0	0.3
Desembre	12.2	0.2	6.1	13.3	-3.7
Anual	22.7	9.5	16.5	26.3	7.7

Taula 1. Temperatures màximes, mínimes, mitges, màximes mitges i mínimes mitges, mensuals

Balanç termomètric mensual (ºC). En base a les dades de l’estació meteorològica oficial de la Vall d’en Bas INM núm. 338 E. Període 1982-1998. Font: Cooperativa de la Vall d’en Bas.

Notacions: Tmmax: Temperatura mitja de màximes. Tmmin: Temperatura mitja de mínimes. Tm: Temperatura mitja. Tmax: Temperatura màxima. Tmin: Temperatura mínima

La pluviometria anual és superior als 1.000mm en localitats com Olot, Sant Jaume de Llierca o Sant Esteve d’en Bas i propera a 900mm a Santa Pau o Sant Joan les Fonts. En qualsevol cas sempre es supera els 850mm/any (taula 2). La distribució de les pluges és regular gairebé durant tot l’any. Els valors mínims de pluges es situa als mesos d’hivern amb una precipitació estacional mitja de 195 mm, l’estació més humida és la primavera amb una precipitació mitja de 297 mm.

MES	Precipitació (mm)
Gener	78.2
Febrer	51.0
Març	72.2
Abril	81.4
Maig	118.3
Juny	101.1
Juliol	70.6
Agost	102.6
Setembre	102.8
Octubre	94.2
Novembre	95.0
Desembre	91.2
Anual	1091

Taula 2. Precipitació mensual. Estació d’Olot. Precipitació mensual (mm). En base a les dades de l’estació meteorològica oficial de la Vall d’en Bas INM núm. 338 E. Període 1982-1998. Font: Cooperativa de la Vall d’en Bas.

Els vents són febles amb velocitat inferior als 5 km/h en 250 dies/any, predomina la Tramuntana que entra de forma acanalada des de les direccions Nord, Nord-est i Nord-oest. Altres vents d’incidència a la zona són el Ponent, el Llevant i en menor freqüència el Migjorn (figura 7).

Figura 7. Roses dels vents estacionals. Estació d'Olot. Període 1821-1970. Font: M. de Bolòs i Capdevila.

Sota aquestes condicions climàtiques, les plantes disposen d’aigua suficient durant la majoria de mesos de l’any, reduint-se moments de dèficit hídric al període de mitjans de juliol a finals d’agost. (Figura 8).

Figura 8. Diagrama ombrotèrmic. Estació d’Olot. Període 1821-1970. Font: Elaboració pròpia a partir de M. de Bolòs i Capdevila.Notacions: e: Evapotranspiració. P: Precipitació. Tm: Temperatura mitja.

Apareixen però una varietat de climes locals o topoclimes, en una reduïda extensió de pocs quilòmetres quadrats, on petites elevacions del terreny acusen notables diferències climàtiques (MALLARACH, J.M.; RIERA, M., 1981).

Clima del sòl:

El clima del sòl es caracteritza en base als règims d'humitat i temperatura definits pel Departament d'Agricultura dels Estats Units d’Amèrica (USDA).

El règim de temperatura del Parc Natural és el MÈSIC, que determina una temperatura del sòl a l'àrea de control entre 8 i 15ºC i la diferència de temperatura mitja entre l’estiu i l’hivern a una profunditat de 50cm es superior als 5ºC.

El règim d'humitat s'ha determinat com a ÙDIC. Que implica que almenys 6 de cada 10 anys, la secció control no esta seca durant 90 dies acumulats per any. És un règim comú als sòls en climes humits amb una bona distribució temporal de les pluges.

3.3. Vegetació

Els topoclimes del Parc Natural defineixen una gran diversitat de comunitats vegetals. Es poden distingir comunitats típicament centreeuropees, on predominen els caducifolis, principalment fagedes i rouredes, i comunitats mediterrànies composades bàsicament per alzinars. Ambdues regions no es troben clarament separades, sinó que es disposen en incisions o clapes aïllades d'una dins l'altra i en àrees de transició entre elles, que proporcionen una gran diversitat florística. La proximitat als Pirineus i la diversitat de climes i substrats fan que la zona sigui fitogeogràficament excepcional.

Els factors climàtics condicionen un paisatge ric en elements centreuropeus amb importants penetracions mediterrànies, que determinen una destacable diversitat de paisatges vegetals. La major part del territori pertany al domini de l'alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum), de la roureda de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis), que ocupa grans extensions pot ésser substituïda per pinedes secundàries de pi roig i al domini de la fageda (Fagion sylvaticae).

Fins als 900 - 1.000 metres hi ha un predomini dels paisatges mediterranis del domini de l'alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) i dels alzinars calcícoles. La singularitat d'aquest espai rau, però, en el fort contrast que té el paisatge vegetal a causa de la incidència dels factors climàtics que determinen una notable diversitat de comunitats vegetals.

La important dissimetria dels vessants es tradueix en alzinars molt ben constituïts que cobreixen els solells (Quercion ilicis) i en boscos submediterranis i euro-siberians a les obagues i fondals humits -rouredes (Quercion pubescenti-petraeae), fagedes (Fagion sylvaticae), pinedes de pi roig calcícoles.

Comunitats Forestals

El territori del Parc Natural és eminentment forestal cobrint gairebé un 61% del total de la qual un 55% correspon a alzinars, un 16% a rouredes, un 14% a fagedes i un 8% a boscos de ribera. (Memòria PNZVG, 1989). Es poden distingir sis dominis que defineixen la muntanya mitjana humida:

Domini de la Fageda

Ocupa un 14.2% de la superfície del parc i juntament amb la roureda és la formació caducifòlia més extensa (Memòria PNZVG, 1989).

Molt rica i diversa, representada per vàries associacions: les fagedes calcícoles ocupen els vessants obacs de substrat calcari com la Serra del Corb i la Serra de Finestres. L’associació fageda amb boix (Buxo-Fagetum) és la més comuna a la regió i es situa als pendents, mentre que en sòls profunds i planers es fa la fageda amb buixol o amb el·lèbor verd (Helleboro-Fagetum). Una comunitat d’especial interès és la fageda amb joliu (Scillo-Fagetum sylvaticae) que només es localitza molt puntualment en algunes fondalades fresques ombrívoles de la Serra del Corb, com ara prop de Can Valeri o de l’Antiga (MARCH, S.; SALVAT, A., 1995)

Cal destacar la Fageda acidòfila amb Descàmpsia flexuosa (Luzulo-Fagetum sylvaticae) de Can Jordà com a un dels boscos més importants del PNZVG i singulars per la baixa cota a la que es troba i per desenvolupar-se sobre una colada de lava basàltica.

En aquesta comunitat els faig és pràcticament l’únic representant arbori i el sotabosc és pobre, desenvolupant-se només a les clarianes. S’hi pot trobar Arç blanc (Crataegus monogyna), Grèvol (Ilex aquifolium), Marxívol (Hellevorus viridis) o Viola de bosc (Viola silvestris).

Domini de l’Alzinar muntanyenc

És el bosc que ocupa major extensió forestal al PNZVG.

L’associació d’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) és la més difosa a la zona i es situa des dels vessants ombrívols a les cotes baixes, fins als 1000m d’alçada.

Es presenta com a bosc dens dominat per l’alzina o de vegades amb alternància amb el roure martinenc, amb un estrat herbaci més o menys desenvolupat.

La creació de clarianes permet el fort desenvolupament de bardisses amb romaguera (Rubus ulmifolius) i roldor (Coriaria myrtifolia).

L’alzinar de llavor és poc freqüent per l’aprofitament silvícola tradicional de la zona.

Domini de la Roureda humida de Roure Pènol (Isopyro-Quercetum roboris)

Comunitat eurosiberiana que es situa a les planes, en sòls profunds humits i només de forma residual, com a testimoni de la vegetació primitiva de les valls d’Olot. Acostuma a ser una comunitat mixta on apareix el Freixe (Fraxinus excelsius), Til·ler (Tilia cordata) i Om (Ulmus minor).

L’estrat arbustiu presenta espècies atlàntico-mediterrànies com el Grèvol (Ilex aquifolium), Galzeran (Ruscus aculeatus), Avellaner (Corylus avellana), Arç blanc (Crataegus monogyna) i Auró blanc (Acer campestris). Algunes de les àrees on aquest bosc es troba en millor estat de conservació són a l’Oest de la Font de Sant Roc i les fondalades al Sud del quilòmetre 2 de la carretera d’Olot a Santa Pau (MARCH, S.; SALVAT, A., 1995)

Domini de la Roureda submediterrània de Roure martinenc

Representa la formació arbòria caducifòlia més extensa després de l’alzinar. Es localitza als fons de vall on es produeix el fenomen de la inversió tèrmica i a les vessants de les muntanyes occidentals, en contacte amb les rouredes de roure pènol.

L’associació de Roureda de roure martinenc calcícola amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis) es situen a les parts altes de la vall del Fluvià amb un estrat arbustiu de boix (Buxus sempervirens), auró (Acer monspessulatum), coronilla de bosc (Corinilla emerus) i altres.

Sobre materials volcànics del pla d’Olot i rodalies creix l’associació Roureda de roure martinenc silicícola amb falguera aquilina (Pteridio-Quercetum pubescentis).

L’explotació forestal ha propiciat la substitució del Roure martinenc per Pi roig (Pinus sylvestris), Castanyer (Castanea sativa) o Trèmol (Populus tremula)

Sovint la degradació de les rouredes porta a la formació de boscos caducifolis mixtos xeromesòfils (Quercion pubescenti-petraeae), constituïts per un estrat arbori dominat per vàries espècies com el roure martinenc (Quercus pubescens), freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior), auró (Acer campestris), blada (Acer opalus) o l’avellaner (Corylus avellana), amb un estrat arbustiu i herbaci submediterrani.

Domini del bosc de Ribera

Es manifesten a l’entorn del riu Fluvià i en cursos més o menys continus com el Ser, el Sallent o el Turonell.

A les àrees més pedregoses apareix l’associació de salzeda amb sarga (Sapronario-Salicetum purpurae), als terrenys propers als cursos d’aigua es desenvolupa la salzeda amb gatell (Carici-Salicetum catalaunicae) o en els sòls lleugerament per damunt del nivell d’aigua la verneda amb consolda (Lamio-Alnetum glutinosae).

Actualment són molt pocs els trams de riu amb vegetació de ribera ben constituïda que ha estat substituïda per espècies exòtiques com el Platanus hybrida, Robinia pseudoacacia i Acer negundo que han passat a ser les dominants. Per altra banda els boscos de ribera destruïts han estat colonitzats per bardisses. La verneda és el principal bosc de ribera de la zona.

L’avellanosa

Sovint es presenta com avellanosa amb falguera (Polysticho-coryletum avellanae) constituint un bosc de ribera a la riera de Sant Iscle o el torrent de Rocanegra o a la base dels obacs humits de Can Tià o el barranc de Matabous. Sol formar un bosc mixt on l’avellaner és dominant.

Comunitats Pratenses

La gran importància en superfície ocupada en un entorn eminentment forestal es deu a l’acció de l’home, que ha fragmentat el territori obrint clarianes. No obstant els prats presenten una gran riquesa florística. Podem diferenciar tres grans grups de prats.

Prats xeròfils o Xerobromion

Prats calcífugs associats a sòls desenvolupats sobre materials d’origen volcànic.

Descrit com a HelianthemoFestucerum ovinae. Ocupa petites superfícies, sempre a les vessants de roques volcàniques piroclàstiques vesiculars d’alguns cons volcànics, com el Volcà de l’Estany o el Volcà de Santa Margarita. Està dominat per Festuca ovina i per espècies pròpies de prats secs com Stachys recta, Dichantium ischaemum o Phleum phleoides i d’altres espècies acidòfiles com Agrostis tenui.

Prats mesòfils o Mesobromion

Prats calcícoles. L’associació Euphrasio-Plantaginetum mediae és una comunitat molt extensa als Pirineus i Prepirineus, que arriba empobrida a la Garrotxa, al ser una de les àrees extremes de la seva distribució. Recobreix totalment el sòl amb espècies mesòfiles com el Galium verum o la Centaurea jacea i aquelles resistent a la pastura com Plantago media, Carex caryophyllea o Prunella laciniata.

Es localitza a les clarianes dels dominis dels boscos d’alzina i caducifolis com els prats de Ventós i Can Grau. És un bon prat de pastura.

Prats de l’Arrhenatherion

Ric en les espècies Holcus lanatus, Trifolium pratense, Dactylis glomerata, Taraxacum officinale i Poa trivialis. Però el que caracteritza aquests prats és el paper destacat de les espècies acidòfiles com Anthoxanthum odoratum, Polygala vulgaris i sobretot Agrostis tenuis.

És un prat típic de pastura a la zona i es pot localitzar a l’altiplà de Batet, al bosc de Tosca o a Can Tià.

Cultius

Al segle XVIII a Olot dominaven els conreus tradicionals mediterranis com el blat, la vinya i l’olivera (CANAL, J., 1989). Al segle passat els cultius dominants varen ser el blat, el blat de moro, la patata, les hortalisses, el sègol, la civada, l’ordi, i el fajol. Actualment l’agricultura de la zona és majoritàriament intensiva de sequer, orientada a la producció de farratges i cereals, principalment blat de moro, blat, userda, patata i ordi.

Al fons de la vall es situen els camps de cultiu, els assentaments urbans i la indústria. L’estructura de les explotacions era, al 1972, clarament minifundista, amb un 20% de superfície conreada i el 80% restant eren àrees de muntanya sense conrear, pastures i explotacions forestals. Per altra banda, gairebé el 70% de les explotacions eren de menys de 5 ha (Pujiula & Hernandez, 1995).

L’ocupació i modelització del territori es manifesta més activa als fons de vall on es situen els principals nuclis de població i industrials i les superfícies agrícoles més extenses. No obstant la necessitat històrica de producció d’aliments ha portat a la desforestació i abancalament de vessants per a la introducció de cultius que han configurat un paisatge esglaonat característic de moltes àrees muntanyoses de Catalunya. Actualment només queden actives per a l’ús agrícola les feixes situades en vessants de pendent general inferior al 20%, pel seu limitat rendiment econòmic. Les principals àrees agrícoles es situen a les planes d’Olot, Sant Cosme, Sa Cot, Begudà i l’altiplà de Batet.

La introducció del reg ha estat progressiva els darrers anys, inicialment amb pous i bombes accionats per les preses i força dels tractors i recentment amb la implantació dels pivots.

La concentració parcel·lària de la Vall d’en Bas remunta de l’any 1963 quan s’inicien les primeres converses, però no és fins a l’any 1972 que es va procedir al lliurament dels nous lots de reemplaçament de les terres als agricultors. Va afectar 1842 ha de terres de conreu i 597 propietaris. Van entrar en la Concentració un total de 4.738 parcel·les, que finalment quedaren reduïdes a 897. Les terres concentrades que es varen lliurar foren: 1.300 ha adjudicades als mateixos propietaris, 542 de reemplaçament i 5 ha pel comú que varen servir per a construir equipaments per a la vall, com l’escola pública i la mateixa cooperativa.

3.4. Poblament i usos actuals del sòl

El primer document escrit en que s’esmenta la ciutat d’Olot data del 872-871, però hi ha constància que l’home ja hi vivia al Paleolític Inferior (CANAL, J. 1989).

Els municipis situats a les valls planes i amples generades per les emissions de lava basàltica (Olot, Sant Joan les Fonts, Castellfollit de la Roca, Sant Jaume de Llierca, Sant Feliu de Pallerols i Les Planes) concentren la major part de la població de la zona.

Els salts i petits sallents formats al curs rejovenit del riu Fluvià han estat aprofitats per a l’obtenció d’energia hidràulica, que va permetre l’establiment d’una indústria principalment tèxtil, molinera, paperera i d’adobers, amb el conseqüent increment demogràfic a la zona. A finals del S. XVIII amb la introducció de la màquina de vapor la indústria es desplaça de les lleres del riu cap a zones de majors reserves d’aigua, Olot passa a ser capdavantera en l’activitat industrial, essent el sector tèxtil el que adquireix un paper dominant. Ja entrat el S. XX s’entra en una fase recessiva de l’activitat industrial a la zona, sobretot per la manca d’estructures de comunicació, de matèries primes i de recursos energètics. Aquest dèficits estructurals s’estan esmerçant actualment, destacant la indústria tèxtil, d’embotits, arts gràfiques i metall (CANAL, J, 1989).

El poblament rural és dispers, només una quarta part de la pagesia viu agrupada en petits nuclis i el transvasament de la població del sector primari al secundari ha comportat l’abandonament quasi total de les àrees situades per sobre dels 800m (MALLARCH, JM; RIERA, M. 1981)

La població resident dins del perímetre del PNZVG és de 39.357 habitants (Pla Especial del PNZVG, 1989).

Usos actuals del sòl

Els fons de vall amples i plans estan ocupats per assentaments urbans i per la indústria. Els sòls destinats a l’ús agrícola decreix pel creixement de la població urbana i dels polígons industrials, essent actualment a Olot la majoria de les parcel·les cultivades d’una extensió inferior a 1ha (CANAL, J, 1989).

L’ocupació i modelització del territori es manifesta mes activa als fons de vall on es situen els principals nuclis de població i industrials i les superfícies agrícoles mes extenses. No obstant la necessitat històrica de producció d’aliments ha portat a la desforestació i abancalament de vessants per a la introducció de cultius que han configurat un paisatge esglaonat característic de moltes àrees muntanyoses de Catalunya. Actualment només queden actives per a l’ús agrícola les feixes situades en vessants de pendent general inferior al 20%, pel seu limitat rendiment econòmic. Les principals àrees agrícoles es situen a les planes d’Olot, Sant Cosme, Sa Cot, Begudà i l’altiplà de Batet.

La industrialització i el creixement dels nuclis poblacionals margina el desenvolupament agrícola i la superfície conreable. A principis dels anys 70 una quarta part de la superfície del terme municipal d’Olot estava cultivada i un 3% de la població tenia com a activitat principal l’agricultura, actualment aquest paràmetres decreixen ràpidament (CANAL, J. 1989)

3.5. Context Geològic

El Parc Natural de la zona volcànica de la Garrotxa es troba situat a l’extrem nord del Sistema Transversal Català el qual, amb elevacions de fins a 1.500 metres i disposició allargada de NW-SE, enllaça el massís dels Pirineus amb les serres costaneres Litoral i Pre-litoral, i separa les planes de l’Empordà, Pla de l’Estany i Osona. El territori és de muntanya mitjana i s’estén des dels 200 m d’altitud a Castellfollit de la Roca fins als 1.027 m del Puigsallança, punt culminant de la serra de Finestres.

El PNZVG s'assenta damunt d'una zona tectònica accidentada per un conjunt de fractures que individualitzen un conjunt de blocs enlairats, com són les serres del Corb-Finestres, Sant Julià de Ramís o la serra de Xenacs, respecte d'una zona deprimida que es coneix com la cubeta d'Olot, la qual correspona una fossa tectònica en la que apareixen la major part dels cons volcànics i de la colades de lava.

La zona volcànica està limitada a l’est i a l’oest per dues falles curvilínies de direccions principals NW-SE, la primera anomenada falla de Banyoles o d’Albanyà separa la plana empordanesa i el Pla de l’Estany dels relleus garrotxins orientals i la segona, la falla d’Amer o d’Hostoles separa les serres de Les Guilleries-Cabrerés dels relleus de la baixa Garrotxa. Al nord el límit el marca la falla inversa de Vallfogona.

El tret geològic més significatiu del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa ve definit pel vulcanisme que, a partir de diverses manifestacions al llarg de l’era quaternària, ha deixat característiques empremtes en el modelat del paisatge a través de cons volcànics, colades de lava i valls planeres.

La zona d'ampliació del PNZVG es contextualitza al marge de la cubeta olotina, i es conforma per una conjunt muntanyós de poca alçada i morfologia suau, d'edat eocena, retallat pels cursos fluvials que ofereixen zones més amples i planes.

El conjunt de materials aflorants en l’àmbit del mapa està constituït per materials dels períodes terciari i quaternari amb absència de materials paleozoics i mesozoics. Per ordre d'edats aquests materials són: conglomerats, microconglomerats, calcàries, gresos, limolites i lutites, pel que fa als materials més antic d'edat eocena (Terciari) i de travertins, basalts, piroclastos i sediments terrígens no consolidats de mides diverses, pel que fa als materials recents d'edat quaternària associats als règims del rius, dels torrents i de l'activitat volcànica.

3.5.1. Substrat Terciari

Format per alternances de roques sedimentàries marines i continentals: calcàries, conglomerats, gresos, argiles i margues, constitueixen el basament de la zona volcànica i afloren entre els materials quaternaris suprajacents allà on l’erosió els ha deixat al descobert, també conformen les serres que emmarquen la zona.

Aquests materials es van formar durant l’època eocena, moment en que la Garrotxa ocupava el llindar d’una conca marina oberta cap al golf de Biscaia. Aquest ambient geodinàmic va possibilitar l’acumulació i formació de paquets de materials de diferents litologies en funció dels canvis eustàtics que sofrien els nivells de les aigües marines. Períodes de transgressió marina van propiciar a la formació de dipòsits carbonatats, i períodes de regressió van donar pas al dipòsit de materials rogencs, com les sorres i les argiles. L’Orogènia Alpina (des de l'Eocè fins al Miocè) va sotmetre els materials a un règim compressiu, conseqüència de la subducció de la subplaca Ibèrica sota l’Euroasiàtica, que va plegar, fracturar i cavalcar els paquets sedimentaris.

Les falles que es van generar van ser principalment inverses amb orientacions predominants NE-SW, com la falla de Vallfogona que limita l’Alta Garrotxa, de paisatge intrincat i abrupte, de la Baixa Garrotxa o Pla d’Olot, de relleus més suaus.

Els materials eocènics formen una complexa estratigrafia descrita per diversos autors. Les unitats litoestratigràfiques que afloren en l’àmbit del Parc Natural de les que es fan referència són les que apareixen a la carta geològica de la Regió Volcànica d’Olot, elaborada per JM: Mallarach l’any 1981. Aquestes són:

• Membre Puigsacalm inferior: format per gresos de granulometria fina, amb intercalacions margoses. Aquests materials es van sedimentar a la part frontal d’un delta.

• Margues de Manlleu: unitat formada per gresos i gresos margosos de gra fi, sovint, margues blaves i calcarenites bioclàstiques. Aquests materials s’interpreten que es van formar en un ambient de barres de badia.

• Formació Bellmunt: litològicament formada per conglomerats, gresos i lutites de colors vermellosos amb passades de margues que presenten senyals de bioturbació en alguns trams. Aquesta unitat s’interpreta com pròpia de paleocanals d’una sèrie continental de tipus fluvio-torrencial que es van sedimentar en ambient de plana al·luvial.

• Formació Bracons: formada per margues i gresos de color marró/ocre amb granulometria variable. Presenta abundant fauna fòssil (nummulits i alveolines) i senyals de bioturbació. S’interpreta que aquesta formació es va sedimentar en un ambient de prodelta i de front deltaic, amb certes influències mareals.

• Formació Vallfogona: formada per una alternança rítmica de margues ocres amb nivells de gresos calcaris grisencs. Interpretats com dipòsits costaners que passen a l’oest a fàcies de turbidites, amb paleocanals procedents de l’est. Aquesta unitat en alguns punts passa a estar formada per nivells discontinus que alternen guixos amb argiles roges o grises, materials formats en llacunes d’àrees mareals (guixos de Vallfogona).

• Formació de Coubet: formada per alternances de margues, sorrenques i conglomerats de potències variables. S’interpreta que aquests dipòsits es van formar en la part frontal d’un delta amb influències mareals.

Els relleus eocens que tanquen la cubeta Olotina formen els punts més enlairats de la zona amb alçades de fins a 1.100 m al Puigsallança. L’alternança d’estrats calcaris amb nivells més tous de materials margosos i sorrencs accentua els processos d’erosió diferencial creant uns espedats característics a la zona, com la Serra del Corb-Finestres.

3.5.2. Substrat Quaternari

Representat per litologies sedimentàries i volcàniques.

- Les litologies quaternàries sedimentàries es divideixen en dues unitats: una formada per materials detrítics: graves, sorres llims i argiles d’orígens, al·luvial, col·luvial i lacustre, i l’altra, formada de travertins. Els dipòsits al·luvials formats per graves i sorres tenen pocs metres de potència i es disposen propers als cursos fluvials. Els fluvio-torrencials i fluvio-lacustres corresponen a dipòsits formats en conques endorreiques i a les terrasses fluvials, de matriu fina amb nivells prims de clastos. Els col·luvials són dipòsits de vessant que es distribueixen al peu dels relleus eocènics, formats generalment per una matriu fina amb clastos heteromètrics i angulosos. Els fons de les valls presenten unes característiques de reompliment condicionades pel barratge ocasionat pels corrents de lava, que obstrueixen els rius i desvien els seus cursos en busca de materials pre-volcànis més tous per on circular amb més facilitat.

- Els materials quaternaris volcànics són de naturalesa bàsica (pobres en sílice) i estan distribuïts en:

Basalts i basanites molt massives, que formen les colades de lava, emplaçades en els llits fluvials o als seus marges. En ocasions aquestes laves poden obstruir els cursos dels rius creant llacs de barratge, que posteriorment es van reblint de materials lacustres o de sediments fluvials aportats pels propis rius, el cas més excepcional d'aquest procés es situa a la Vall d'en Bas. A la Garrotxa aquestes antigues zones de mulladius han estat dessecades per la mà de l’home a fi de guanyar superfícies aptes pel conreu o la pastura. Les colades de lava configuren també altiplans i es poden trobar emplaçades en els llits fluvials o als seus marges. Poden assolir potències d’1 m fins a més e 30 m, tot i que la superposició de diverses colades pot construir potències de fins a 120 m com a l’altiplà basàltic de Batet

A la zona d'ampliació del PNZVG les colades apareixen a la zona on s'emplacen els volcans de Sant Marc i Puig Roig, s'estenen fins al mateix nucli de Sant Feliu de Pallerols i segueixen la vall que actualment defineix el torrent de Bastons, fins al volcà del Traiter. Apareix també una segona colada de lava, procedent del volcà de les Medes que s'estén d'Oest a Est.

• Piroclastos: cendres, gredes, escòries i blocs, que formen els cons volcànics. Els edificis volcànics es troben alineats seguint falles, la seva distribució els situa al fons de la plana, adossats a les serres o a les carenes dels relleus pre-volcànics. Les dimensions dels cons volcànics és variable, les alçades varien de 15 a 180m i els diàmetres de 40 a 400m, les pendents dels flancs oscil·len de 22 a 24º. En la majoria dels cons és possible identificar un únic cràter i poques vegades varis cràters, les morfologies dels cràters pot ser circular o bé esbocada en forma de ferradura, per l’emissió d’una colada de lava al final de l’erupció.

En el cas del sector àmbit de la zona d'ampliació els cons volcànics, que corresponen als volcans de Sant Marc i el Puig Roig, els edificis estan emplaçats a les serres eocenes. És difícil reconèixer el cràter d'aquests volcans, tot i que la seva morfologia cònica és fàcil de reconèixer en el paisatge. Els mantells piroclàstics que es desenvolupen als marges dels cons volcànics donen lloc a morfologies planes i molt fèrtils en les que apareixen sòls molt vermells aprofitats per cultius de farratges.

L’origen dels materials efusius rau en una recent activitat volcànica que es va manifestar al NE de Catalunya, durant el neogen i el quaternari, dins d’una tectònica extensiva que va actuar durant les últimes fases de l’Orogènia Alpina. La distensió que va afectar a la zona comportà un aprimament de l’escorça terrestre i la formació d’un sistema de falles normals amb orientacions NW-SE, com les falles d’Amer i Albanyà. Aquest sistema de fractures va individualitzar els materials en un sistema de blocs aixecats (horts), com el Cabrerès, i blocs enfonsats (fosses), com la Cubeta Olotina.

Composició química dels materials volcànics:

Els magmes que donen lloc a aquest tipus de vulcanisme són essencialment de composició bàsica (48 a 52% de SiO2), fet que indica que el seu ascens va ser ininterromput des de les zones mantèl.liques fins la superfície. La composició de les laves d’aquesta zona volcànica, permet agrupar-les en dos conjunts: laves basàltiques i laves basanítiques, ambdues dins del grup dels basalts alcalins, amb un elevat contingut de Na i K.

La mineralogia d’aquestes roques basàltiques es ben simple, ja que en la majoria dels casos només s’observa la presència de petits fenocristalls d’olivina, piroxens i plagiòclasi, dins d’una matriu parcialment vítria. Les roques de la Garrotxa són molt homogènies pel que fa al seu contingut en elements majors i només el Ti, Ni, Co, Cr i terres rares mostren diferències significatives d’unes roques a les altres.

3.6. Hidrologia

Una bona part de la superfície del Parc Natural es troba a les capçaleres del riu Fluvià i del seu afluent el Ser, llevat del sector sud on la zona és drenada per la xarxa hidrogràfica dels rius Brugent i Llémena, afluents del riu Ter.

Els cursos fluvials dels rius Fluvià i del Brugent han estat sotmesos a forçats i sobtats rejoveniments i s’han vist modificats els traçats de les seves lleres, a causa de l’activitat volcànica. Repetides emissions de lava, espaiades en el temps per grans períodes de tranquil·litat volcànica, van esguimbar-se a favor del pendent i van fluir encaixonades pel fons de les valls a través dels llits fluvials. Les colades de lava, en alguns punts, van obstruir els cursos dels rius creant veritables llacs de i creant fons de vall planers on s’ha possibilitat l’acumulació de sediments d’origen fluvio-torrencial i lacustre, en alguns casos de grans dimensions, com a la Vall de Bianya, o menors com el cas del Pla de Sacot. Per aquest motiu actualment encara es troben punts on es localitzen nivells freàtics molt alts i fins i tot aiguamolls, com el Prat de la Plaça, Estanys de Can Jordà o Estanys de la Moixina.

Els perfils dels rius es van veure modificats i els corrents d’aigua es van veure lateralment desplaçats a fi d’excavar nous llits fluvials, en busca de materials més tous, a les zones de contacte entre els basalts i les roques sedimentàries eocèniques pre-volcàniques. Aquest fenomen es avui observable al peu de les cingleres basàltiques, com la de Castellfollit de la Roca, on l’erosió dels rius han deixat al descobert talussos verticals que van reculant paral·lelament per l’enderroc i arrossegament de blocs riu avall. La repetició successiva d’aquest fenomen ha creat una xarxa de drenatge sinuosa i desplaçada als laterals de les valls.

La sobreposició de nombrosos corrents de lava a les valls de Batet ha configurant un altiplà basàltic d’alta permeabilitat on els cursos d’aigua superficial són absents i la circulació hídrica és subterrània. (MALLARACH, J.M; RIERA, M., 1981).

Finalment la modificació del perfil de la xarxa de drenatge ha facilitat la formació de cons de dejecció que cobreixen en alguns punts els laterals de les planes en contacte amb els vessants.

4. ELS SÒLS

En aquest apartat es desenvolupen tots aquells aspectes que descriuen els sòls de la zona, així com mostra les eines per poder fer una lectura i interpretació del mapa i la llegenda associada.

4.1. Introducció

L'objectiu fonamental d'un mapa de sòls es mostrar la distribució geogràfica dels sòls i descriure les seves característiques per tal de poder fer prediccions sobre el seu comportament.

La cartografia de sòls porta a dibuixar unes àrees amb un nivell d'homogeneïtat suficient per als objectius previstos. Cadascuna de les àrees representades, delineacions de sòls, ve definida per un traç que representa el límit entre diferents tipus de sòls i queda determinat amb major o menor precisió en funció de l'escala del mapa.

En un mapa definim la unitat cartogràfica com el conjunt de totes les delineacions que presenten la mateixa significació. Cada superfície o delineació que correspon a una mateixa unitat cartogràfica ve identificada al mapa pel mateix símbol o codi.

La llegenda del mapa de sòls consisteix en una relació ordenada de les unitats cartogràfiques que apareixen en el mapa. Aquesta relació s'ha estructurat per unitats fisiogràfiques que, al seu torn, s'han subdividit per unitats geomorfològiques. Podem considerar, per tant, que la llegenda és fisiogràfica i explicativa. Les unitats cartogràfiques emprades són consociacions, complexos i àrees miscel·lànies. Cada unitat cartogràfica ve indicada al mapa i al text per lletres (Ab, Fb...etc) que fan referència al tipus de sòls (unitats taxonòmiques) i a les diferents fases.

La unitat taxonòmica emprada és la Sèrie, que és el nivell taxonòmic més ric en informació i per tant aquell a partir del que es poden fer el major nombre d'interpretacions de la informació dels sòls. Les sèries s'han denominat amb noms locals, procedents de l'indret on han estat descrites per primera vegada.

Els sòls dins d'una sèrie es diferencien en aspectes que afecten al maneig com son: la textura superficial, el pendent, la pedregositat, la presència d'afloraments rocosos i el material originari, aspectes tots ells recollits a nivell de fase i que configuren el nom de la unitat cartogràfica.

Atès que les unitats taxonòmiques han de tenir uns límits conceptuals precisos per poder ser emprades, en delinear les unitats cartogràfiques s’han d’incloure altres sòls que no es troben dins de l'interval de la unitat taxonòmica. Aquests sòls es denominen inclusions, les quals són anomenades inclusions de sòls similars si la seva resposta al maneig no difereix de la del sòl que dóna nom a la unitat, i inclusions de sòls dissemblants o contrastades si la resposta al maneig és diferent.

4.2. Llegenda del mapa de sòls

La llegenda quedarà ordenada per unitat fisiogràfica, establertes en funció de la seva posició relativa (de posicions més elevades a posicions més baixes), i unitats geomorfològiques (divisòries, plataformes, vessants, terrasses, fons de vall...).

Dins d’aquestes subdivisions s’enumeraran en primer lloc les consociacions, relacionades en funció de les limitacions que presenten (profunditat, elements grossos, textura...); a continuació apareixeran els complexes, relacionats pel mateix criteri de limitacions i, finalment, les àrees miscel·lànies.

La estructura de la llegenda és:

- Epígraf. Ex Aa.

- Nom de la unitat cartogràfica: composat pel nom de la sèrie, la fase de textura superficial i la fase de pendent

- Descripció: on es defineix la profunditat del sòl, la classe de drenatge i la classe textural. Així mateix descriurà la posició geogràfica on es localitza, la textura superficial i les fases que establertes per aquest mapa (pedregositat i afloraments rocosos).

Exemple: Aa. Sant Privat, franca, del 2 al 5% de pendent. Són sòls profunds, ben drenats i de textura mitjana. S'han desenvolupat en posicions de fons pla, de pendent suau, presenten una textura superficial franca, lleugerament pedregosos i lleugerament rocosos. L'ús del sòl és per pastura.

Les fases que s'han considerat per confeccionar aquesta cartografia es descriuen a l'Annex I. Metodologia per l'estudi de sòls.

La llegenda s'ha ordenat per unitats fisiogràfiques i pels materials geològics que es localitzen dins de cada una de les unitats fisiogràfiques. Dins d'aquestes subdivisions s'enumeren en primer lloc les consociacions, relacionades en funció de les limitacions que presenten (profunditat, elements grossos, textura, etc), a continuació apareixen els complexos, relacionats pel mateix criteri de limitacions i, finalment les àrees miscel·lànies.

4.2.1. Unitats Fisiogràfiques

Es consideren unitats fisiogràfiques, aquelles àrees naturals del territori, de grans dimensions, perfectament cartografiables a gran escala, amb continuïtat superficial, que presenten unes característiques geomorfològiques pròpies i identificatives que les caracteritzen i diferencien de la resta.

1. Sòls desenvolupats damunt del substrat eocè (gresos, calcàries, margues i conglomerats)

2. Sòls desenvolupats damunt de dipòsits volcànics massius (basalts)

3. Sòls desenvolupats damunt de dipòsits volcànics vesiculars (piroclastos)

4. Sòls desenvolupats damunt de materials detrítics terrígens (dipòsits al·luvials, col·luvials i lacustres)

4.2.2. Llistat de sèries definides

A l'àmbit de la zona volcànica i la plana agrícola de la Vall d'en Bas s'han definit un total de 37

sèries i 13 complexos

SÈRIES

Aiguanegra,

Andana

Batet,

Begudà,

Berenguer

Bisaroques

Boscà

Can Borrec

Can Gil

Can Jordà

Can Patxet,

Can Rubau

Carrilet,

Casanova,

Casica

Claperols

Clos

Codina

Croscat

Fageda

Feixa Sequer

Fluvià

La Tuta

Les Comes

Llopart

Paraire

Pascol

Plaça Ribera

Prat de la Plaça

Puig Jordà

Ridaura

Rocanegra

Safont

Sant Iscle

Sant Privat

Santa Margarita

Serrat

Taberner

Terrers

Torralles

Traiter

Xenacs

COMPLEXOS

Complex Les Comes i Xenacs, francoarenosa, de 35 a 45% de pendent Complex Llopart i Casanova, francollimosa, de 11 a 20% de Complex Sant Privat i Les Comes, francollimosa, del 36 al 45% de pendent Complex Xenacs i Sant Privat, franca, del 36 al 45% de pendent Complex Safont i Sant Privat, del 6 al 10 % de pendent Complex Sant Privat i Casanova, francollimosa, del 2 al 10% de pendent Complex Can Patxet i Batet, francoargilosa, del 2 al 5% de pendent Complex Batet i Can Rubau, francollimosa, del 6 al 10% de pendent Complex Plaça Ribera i Sant Iscle, franca, del 6 al 10% de pendent Complex Rocanegra i Croscat, franca, del 36 al 45% de pendent Complex Traiter i Bisaroques, franca, del 11 al 20% de pendent Complex Can Gil i Prat de la Plaça, francoarenosa, del 21 al 45% de pendent Complex Serrat i Codina, franca, del 11 al 20% de pendent

4.2.3. Llegenda d'unitats cartogràfiques

La descripció de les unitats cartogràfiques es troba a l'annex V, que relaciona el mapa amb la llegenda.

1. Sòls desenvolupats damunt del substrat eocè (gresos, calcàries, margues i conglomerats)

AA. Aiguanegra, francoargilosa, del 2 al 5% de pendent

AB. Aiguanegra, francollimosa, del 21 al 35% de pendent

BA. Casanova, francoarenosa, més del 11 al 20 % de pendent

BB. Casanova, franca, més del 45% de pendent

CA. Les Comes, franca, del 6 al 10% de pendent

CB. Les Comes, franca, del 11 al 20% de pendent

CC. Les Comes, francoargil·loarenosa, del 21 al 35% de pendent

CD. Les Comes, francoarenosa, del 36 al 45% de pendent

DA. Llopart, francoarenosa, del 11 al 20% de pendent

EA. Sant Privat, francolllimosa, del 6 al 20% de pendent.

EB. Sant Privat, francollimosa, del 11 al 20% de pendent

EC. Sant Privat, francollimosa, del 21 al 35% de pendent

FA. Xenacs, franca, del 10 al 20% de pendent

GA. Complex Les Comes i Xenacs, francoarenosa, de 35 a 45% de pendent

HA. Complex Llopart i Casanova, franca, de 35 a 45% de pendent

HB. Complex Llopart i Casanova, francollimosa, de 20 a 35% de pendent

HC. Complex Llopart i Casanova, francoarenosa, de 35 a 45% de pendent

IA. Complex Sant Privat i Les Comes, francollimosa, del 36 al 45% de pendent

JA. Complex Xenacs i Sant Privat, franca, del 36 al 45% de pendent

KA. Complex Safont i Sant Privat, del 6 al 10 % de pendent

KB. Complex Safont i Sant Privat, del 11 al 20 % de pendent

LA. Complex Sant Privat i Casanova, francollimosa, del 2 al 10% de pendent

LB. Complex Sant Privat i Casanova, francollimosa, del 11 al 20% de pendent

LC. Complex Sant Privat i Casanova, francollimosa, del 21 al 35% de pendent

LD. Complex Sant Privat i Casanova, francoarenosa, del 36 al 45% de pendent

2. Sòls desenvolupats damunt de dipòsits volcànics massius (basalts)

MA. Batet, francollimosa, del 11 al 20% de pendent

MB. Batet, francollimosa, del 21 al 35% de pendent

NA. Begudà, franca, menys del 2% de pendent

ÑA. Can Patxet, francoargilosa, del 11 al 20% de pendent

OA. Carrilet, franca, de 2 al 5% de pendent

PA. Plaça Ribera, franca, del 10 al 20% de pendent

PB. Plaça Ribera, franca, del 35 al 45% de pendent

QA. Sant Iscle, franca, de < 2% de pendent

QB. Sant Iscle, francollimosa, del 10 al 20% de pendent

RA. Complex Can Patxet i Batet, francoargilosa, del 2 al 5% de pendent

RB. Complex Can Patxet i Batet, francoargilosa, del 10 al 20 % de pendent

SA. Complex Batet i Can Rubau, francollimosa, del 6 al 10% de pendent

TA. Complex Fageda i Can Patxet, franca, del 2 al 5% de pendent

UA.Complex Plaça Ribera i Sant Iscle, franca, del 6 al 10% de pendent

UB Complex Plaça Ribera i Sant Iscle, franca, del 10 al 20% de pendent

UC Complex Plaça Ribera i Sant Iscle, franca, del 21 al 35% de pendent

3. Sòls desenvolupats damunt de dipòsits volcànics vesiculars (piroclastos)

VA. Bisaroques, franca, de < 2% de pendent

VB. Bisaroques, francoargilosa, del 11 al 20% de pendent

VC. Bisaroques, francollimosa, del 21-35% de pendent

WA. Can Borrec, francollimosa, del 2 al 5% de pendent

WB. Can Borrec, franca, del 11 al 20% de pendent

WC. Can Borrec, franca, del 21 al 35% de pendent

XA. Can Jordà, francoarenosa, del 2 al 5% de pendent

XB. Can Jordà, franca, del 21 al 35% de pendent

YA. Claperols, franca del 6 al 10% de pendent

ZA. Croscat, franca, del 2 al 5 de pendent

ZB. Croscat, francoarenosa, del 6 al 10% de pendent

Aa. La Tuta, francoarenosa, del 11 al 20% de pendent

Ba. Puig Jordà, francoarenosa, menys del 2% de pendent

Ca. Rocanegra, franca, del 6 al 10% de pendent

Cb. Rocanegra, franca, del 21 al 35% de pendent

Cc. Rocanegra, franca, del 35 al 45% de pendent

Da. Traiter, franca del 2 al 5% de pendent

Db. Traiter, franca del 6 al 10% de pendent

Dc. Traiter, franca del 21 al 35% de pendent

Ea. Santa Margarita, francoarenosa, del 6 al 10% de pendent

Eb. Santa Margarita, francoarenosa, del 21 al 25% de pendent

Ec. Santa Margarita, franca, del 36 al 45% de pendent

CaZA. Complex Rocanegra i Croscat, franca, del 36 al 45% de pendent

DaVB. Complex Traiter i Bisaroques, franca, del 11 al 20% de pendent

DaVC. Complex Traiter i Bisaroques, franca, del 21 al 35% de pendent

4. Sòls desenvolupats damunt de materials detrítics terrígens (dipòsits al·luvials, col·luvials i lacustres)

Fa. Andana, francoarenosa, de <2% de pendent

Fb. Andana, francoarenosa, del 2 al 5% de pendent

Ga. Berenguer, franca, de < 2 % de pendent

Gb. Berenguer, francoargilosa, de 2 al 5% de pendent

Gc. Berenguer, francoarenosa, del 6 al 20% de pendent

Gd. Berenguer, franca, del 20 al 35 % de pendent

Ha. Boscà, francoarenosa, del 2 al 5% de pendent.

Hb. Boscà, francoarenosa, del 6 al 10% pendent.

Hc. Boscà, francoarenosa, del 11 al 20% pendent.

Ia. Can Gil, franca, del 10 al 20% de pendent

Ja. Casica, francoarenosa, del 2 al 5% de pendent

Ka. Clos, francoargilosa del 2 al 5% de pendent

Kb. Clos, francoargilosa del 6 al 10% de pendent

La. Codina, franca, del 2 al 5% de pendent

Lb. Codina, franca, del 10 al 20% de pendent

Lc. Codina, franca, del 21 al 35% de pendent

Ma. Feixa Sequer, francoarenosa, <2% de pendent

Na. Fluvià, arenosa, del 2 al 5% de pendent

Ña. Paraire, francoargilosa, de <2% de pendent

Oa. Pascol, francoargilosa, de 2 a 5 % de pendent

Ob. Pascol, franca, del 6 al 10% de pendent

Pa. Prat de la Plaça, franca, del 10 al 20% de pendent

Pb. Prat de la Plaça, franca, del 21 al 35% de pendent

Pc. Prat de la Plaça, franca, de >35% de pendent

Qa. Ridaura, francoarenosa, de <2% de pendent

Ra. Serrat, franca, de < 2% de pendent

Rb. Serrat, francoargilosa, del 21 al 35% de pendent

Rc. Serrat, francoargilosa, del 10 al 20% de pendent

Sa. Taberner, francoargilosa, de < 2 al 5% de pendent

Sb. Taberner, francoargilosa, del 11 al 20% de pendent

Sc.Taberner, francollimosa, del 21 al 35% de pendent

Ta. Complex Can Gil i Prat de la Plaça, francoarenosa, del 21 al 45% de pendent

Ua. Complex Serrat i Codina, franca, del 11 al 20% de pendent

Ub. Complex Serrat i Codina, francoarenosa, del 2 al 5% de pendent

ÀREES MISCEL·LÀNIES:

L. Afloraments rocosos

M. Zones urbanitzades i urbanitzables

N. Zones fortament erosionades i explotacions mineres a cel obert

O. Abocadors

4.2.4. Descripció de les Unitats Cartogràfiques

Les unitats cartogràfiques (UC) són una representació simplificada de la realitat del terreny sobre d'un mapa, corresponen a cada un dels polígons que apareixen al mapa. Cada una de les UC delimitades en aquesta cartografia s'ha definit en base als escandalls i observacions de camp. Aquest treball de camp ha permès establir unes relacions de com són els elements del territori que relacionen sòl-geologia-paisatge i per tant construir un model d'organització i distribució del sòls.

Es consideren les unitats cartogràfiques de sòls, des del punt de vista edafològic, com: àrees naturals del terreny amb una topografia i uns sòls identificables i específics que es poden expressar cartogràficament i descriure per uns paràmetres propis i concisos. És a dir, les UC s’han definit considerant principalment la relació entre els aspectes geològics, geomorfològics, climàtics, paisatgístics i les unitats de sòls.

Al mapa, la UC està integrada pel conjunt de totes les delineacions de sòl que tenen la mateixa significació. Sota aquest concepte cada superfície que correspongui a una mateixa UC vindrà identificada en el mapa pel mateix símbol. La llegenda del mapa es construeix en base a la llista ordenada de totes les UC que apareixen.

Per qüestions gràfiques i de prospecció no s’ha representat cap unitat més petita de 5mm de costat, ja que les superfícies menors no tenen representació i constitueixen una impuresa o inclusió dins d’una unitat cartografiada.

A la zona agrícola la unitat cartogràfica és la consociació, i a la zona forestal correspon al complex, segons això les UC representades al mapa són consociacions i complexos.

Les consociacions, es determinen quan en una UC domina un sòl d'una unitat taxonòmica, que és la que dóna nom. A més, dins d'aquesta UC també hi haurà altres sòls similars i, les inclusions de sòls disimilars generalment no superen el 10%. Els complexos, es determinen quan la UC està conformada per sòls disimilars distribuïts de forma imbricada de tal manera que resulta impossible separar-los

5. FORMACIÓ DELS SÒLS

El sòl s’entén com a la conseqüència de la interacció d'uns factors anomenats formadors o edafogènics, tal i com queda expressat a l'equació de Jenny (1941) en la que s'estableix una relació matemàtica entre els imputs o factors formadors i els ouputs o sòl segons s'estableix:

Sòl=f {material originari, clima, geomorfologia, organismes vius, temps}

El sòl és un sistema natural, resultat de l’acció d’una sèrie de factors formadors: material original, clima, geomorfologia, organismes vius i temps. En teoria, els valors que assoleixen aquests factors en cada punt determinen el tipus de sòl, així com les seves característiques i qualitats.

La variabilitat de sòls por explicar-se en base al canvi de valor dels factors formadors. La problemàtica de l’equació radica en que ha estat molt poques vegades resolta i sempre només per un únic factor de l’equació deixant constants la resta.

Per als sòls originats a partir de materials volcànics intuïm possible la resolució de la equació en base al factor formador temps, establint el que s’anomena una cronoseqüència.

En cartografia detallada de sòls l’equació ens resulta molt útil alhora de construir models de relació sòl-paisatge que serveixen, en principi, per a situar de forma temptativa els límits dels sòls. Posteriorment aquests límits s’han de validar en camp, mitjançant observacions sistemàtiques que permeten confirmar o modificar els models. En aquest sentit alhora de determinar les Unitats Cartogràfiques s’han tingut en compte els factors Material Originari i Geomorfologia o Fisiografia.

L’efecte dels factors formadors es mostra a través dels processos formadors, els quals en darrer terme seran els responsables de les característiques fisico-químiques del sòl.

5.1. Factors formadors

* Material originari

El material originari és aquell a partir del qual s’ha format el sòl, pel que no cal confondre el terme amb el de roca mare o material subjacent.

Constitueix el factor mes rellevant al disposar d'un estrat litològic volcànic excepcional a la Península Ibèrica.

Es distingeixen dos grups de formacions litològiques les sedimentàries (margues, gresos, conglomerats i calcàries) i les volcàniques (basàltiques piroclàstiques i massives) i els processos d'erosió i acumulació que constitueixen els sediments quaternaris de litologia heterogènia que hem anomenat materials detrítics terrígens.

* El clima

Macroclimàticament es considera una àrea humida diferenciada totalment del clima de la resta de l'àrea mediterrània a la que pertany, particularitat que accelera els processos edafogenètics i evolutius del sòl. Cal tenir en compte però que existeixen substrats geològics molt antics, com els relleus calcaris que són eocènics i que per tant alguns dels sòls que es desenvolupen sobre aquests materials hauran estat sotmesos a condicions climàtiques canviants.

* Geomorfologia

La variabilitat fisiogràfica determina en gran mesura la diversitat de sòls del PNZVG. Cal contemplar en primer terme els processos erosius que comporten la pèrdua de materials a les parts altes dels massissos muntanyosos amb pendents forts, localitzats sobretot als marges de la cubeta i l'acumulació d'aquests en forma de col·luvis a les parts baixes amb trencament de pendent.

Per altra banda l'acció de la xarxa de drenatge, interrompuda en bona part per l'aparició de les formacions volcàniques, fa que s'acumulin materials fins en forma de sediments fluvio-torrencials.

La xarxa de drenatge primària constituïda pels rius Fluvià i Ridaura porten materials procedents de punts més allunyats i que s'acumulen als punts on la geomorfologia disminueix la capacitat erosiva dels rius.

Actualment els processos estan molt esmorteïts per l’acció de l’home que ha construït bancals i terrasses que estabilitzen els pendents i per les denses masses forestals que fixen el sòl. No obstant aquest equilibri es alterable si es produeixen usos inadequats com ara la desforestació. Un exemple pràctic el trobem a l’anomenada “Muntanya Pelada”, al nord del terme municipal d’Olot on s’observen incipients “Bad Lands”.

* Organismes vius

Un dels principals organismes vius responsable en la gènesi de sòls és l'home, que ha actuat durant segles i continua llur activitat modelant el paisatge. L'home ocupa el medi i el modifica eliminant la vegetació natural, conreant del sòl, construint bancals, introduint sistemes de drenatge artificial i reforestant.

Tot i que actualment l’abancalament ha conduït a la estabilització del sòls, quan es van construir es va passar prèviament per a l’eliminació de les masses boscoses, amb efectes erosius molt intensos que han cobert de sediments els fons de vall. Aquest és el motiu pel que no es localitzen sòls desenvolupats sobre els sediments lacustres que conformaven la majoria de cursos fluvials interromputs per colades basàltiques.

Dins la fauna subterrània cal tenir en compte l'activitat dels lumbrícids presents en densitats importants en la majoria de sòls del parc.

* Temps

La formació d'un sòl requereix del temps en que els factors formadors poden actuar. Aquest ha estat més llarg en sòls calcaris situats en àrees geomorfològicament estables i menor en les àrees d'acumulació de sediments fluvials. En un interval intermig de temps es troben els sòls desenvolupats sobre materials volcànics.

5.2. Processos formadors

L'acció dels factors formadors condicionen totalment la gènesis i evolució d'un sòl. Les formes per les quals l'evolució es duu a terme s'anomenen processos formadors i poden classificar-se segons diversos criteris.

Considerant els fenòmens i components implicats als sòls de la Garrotxa, els processos formadors naturals es poden agrupar en:

Transformacions dins del sòl:

• Meteorització de les roques sedimentàries i volcàniques.

• Oxidoreducció.

• Hidratació de vidres volcànics i minerals primaris.

Addicions dintre del sòl:

• Enfosquiment per acumulació de matèria orgànica.

• Desenvolupament d’estructura.

Translocacions:

• Moviment de carbonats.

• Moviment de guixos.

• Moviment d’argiles.

Pèrdua de components:

• Erosió.

Neoformacions:

• Neoformació d’argiles.

I els processos formadors induïts per l’acció de l’home són:

• Erosió-conservació de sòls.

• Alteració de la disposició natural d’horitzons i materials.

• Destrucció d’horitzons.

• Destrucció de l'al·lofana.

6. CLASSIFICACIÓ DE SÒLS

La classificació dels sòls cartografiats s'ha realitzat en base al sistema desenvolupat als Estats Units, anomenat Soil Taxonomy System (SSS, 2006.), actualment gestionat pel NRCS (Natural Resources Conservation Service) del Departament d’Agricultura dels Estats Units (USDA).

La classificació s’ha realitzat al nivell de sèrie, que és la categoria més baixa i més rica en informació del sistema de classificació Soil Taxonomy i, per tant, la més adient en una cartografia detallada.

Les sèries es defineixen en base a característiques permanents del perfil i el seu ús permet, a més de conèixer ràpidament les característiques més importants dels sòls, establir correlacions amb altres sòls que es troben en unes condicions similars i transferir els coneixements sobre l'aptitud a diferents escenaris de tipus de sòls similars.

Les sèries prenen el nom del lloc geogràfic on aquest tipus de sòl s'ha descrit per primer cop, o bé el nom d'un indret on la sèrie sigui particularment predominant.

En aquesta cartografia s'han emprat un total de 37 sèries (inclou la zona del PNZVG i la plana agrícola de la Vall d'en Bas). Amb aquestes sèries es representa la variabilitat edàfica de tota l'àrea cartografiada. Algunes d'aquestes sèries, però, no apareixen en una superfície prou amplia com per a ser cartografiades i, únicament, corresponen a inclusions dins de les unitats cartogràfiques.

La classificació temptativa de les sèries apareix a l'apartat 6.2. A l'Annex 3 es troba una descripció detallada de les sèries, així com del pedió representatiu de cadascuna d'elles.

Els sòls del PNZVG de la Garrotxa s'han classificat fins al nivell de SÈRIE amb quatre fases de sèrie que comprenen la pedregositat superficial, els afloraments rocosos, la textura de l'horitzó superficial i el pendent general.

El règim d’humitat dels sòls s’ha considerat ÚDIC (SSS, 1975) a partir del balanç hídric (Fig. 4.3.), en aquesta opinió coincideixen ANTUNEZ (1996), BECH et al (1984), ROQUERO et al (1976), malgrat que caldria realitzar estudis específics per a caracteritzar-lo i que en determinats punts són més secs, el que podria portar a pensar en un règim Ùstic. El règim de temperatura de sòl s’ha estimat MÈSIC, partint de la temperatura mitjana de l’àrea de 12.4ºC (Veure apartat 4.3. de la memòria).

S‘han cartografiat un total de 54 Famílies pertanyents als ordres ANDISOLS, MOLLISOLS, INCEPTISOLS, ENTISOLS i ALFISOLS.

Es destaca que no s’ha identificat cap subgrup Aquic i tant sols tres subgrups Oxiaqüic de reduïda extensió, malgrat les característiques geomorfològiques de la zona. En aquest sentit, cal aclarir que segons els conceptes del Soil Taxonomy, introduïts els darrers anys i que incorporen la versió emprada en aquest mapa (SSS, 2006), els Oxiaqüic només requereixen un cert temps de saturació, en el sentit de potencial matricial (>1KPa) i no de manca d’oxigen com requerien les primeres versions.

Pel que fa a les diferents famílies cartografiades amb el sistema FAO (2006), el nombre és molt més reduït, per les característiques del sistema. Segons la correlació amb el recent sistema de World Reference Base for Soil Resources (FAO, 2006) es troben els següents grups de sòls:

• Cambisols

• Leptosols,

• Fluvisols,

• Andosols,

• Phaeozems,

• Luvisols,

• Arenosols,

• Regosols,

A l'apartat 4 de la memòria es troba una descripció de les Unitats Cartogràfiques i a l'annex 3 una descripció complerta del perfil tipus que la descriu, si es que aquest ha estat determinat.

6.1. Famílies de sòls identificades

CLASSIFICACIÓ SSS, 2006		CLASSIFICACIÓ FAO 2006
Eutric Hapludands,	medial sobre pumícia, mèsica	Andosols hàplic (èutric)
Eutric Hapludands,	medial, mèsica
Lític Hapludands,	esquelètica medial, mèsica	Andosol lèptic (esquelètic)
Lític Hapludands,	medial, mèsica	Andosol lèptic
Típic Hapludands,	pumícia medial, mèsica	Andosols hàplic
Típic Hapludands,	medial sobre pumícia, mèsica

QUADRE 1. Sòls de l'ordre taxonòmic ANDOSOL (sistemàtica SSS i correlació FAO)

CLASSIFICACIÓ SSS, 2006		CLASSIFICACIÓ FAO 2006
Lític Hapludolls,	Franca fina, mesclada, mèsica	Phaeozems lèptic
Típic Hapludolls,	Franca fina, mesclada, mèsica,	Phaeozems hàplic
Típic Hapludolls,	franca grossa, mesclada, mèsica
Típic Hapludolls,	franca grossa sobre pumícia, mesclada, mèsica
Típic Hapludolls,	pumícia, mèsica
Típic Hapludolls,	esquelètica franca, mesclada, mèsica	Phaeozems hàplic (esquelètic)

QUADRE 2. Sòls de l'ordre taxonòmic MOLLISOL, (sistemàtica SSS i correlació FAO)

CLASSIFICACIÓ SSS, 2006		CLASSIFICACIÓ FAO 2006
Fluventic Eutrudepts	franca fina, mesclada, mèsica	Cambisols flúvic
Fluventic Eutrudepts	franca grossa, mesclada, mèsica
Lític Eutrudepts	franca, mesclada, mèsica	Cambisols lèptic
Oxiaqüic Eutrudepts	franca fina, mesclada, mèsica	Cambisols hàplic (oxiaqüic)
Oxiaqüic Eutrudepts	franca grossa, mesclada, mèsica
Típic Eutrudepts	pumícia, mèsica	Cambisols hàplic
Típic Eutrudepts	esquelètica franca, mesclada, mèsica
Típic Eutrudepts	franca fina, mesclada, mèsica
Típic Eutrudepts	franca fina sobre pumícia,mesclada, mèsica

QUADRE 3. Sòls de l'ordre taxonòmic INCEPTISOL (sistemàtica SSS i correlació FAO)

CLASSIFICACIÓ SSS, 2006		CLASSIFICACIÓ FAO 2006
Típic Psammaquents,	mesclada (calcària), mèsica	Calcaric Arenosols
Oxiaqüic Udifluvents	franca grossa, mesclada (calcaria), mesica	Fluvisol hàplic (oxiaqüic,)
Oxiaqüic Udifluvents,	esquelètica franca, mesclada (calcària), mèsica	Fluvisol hàplic (oxiaqüic, esquelètic)
Oxiaqüic Udifluvents,	franca fina, mesclada (calcària), mèsica	Fluvisol hàplic (oxiaqüic)
Típic Udifluvents,	franca fina, mesclada (calcària), mèsica	Fluvisols hàplic
Típic Udifluvents,	franca grossa, mesclada (calcària), mèsica
Típic Udifluvents,	esquelètica franca, mesclada (calcària), mèsica	Fluvisol hàplic (esquelètic)
Típic Udifluvents,	esqueletica arenosa, mesclada (calcaria), mesica
Lític Udorthents,	franca, mesclada (calcària), mèsica	Regosol lèptic
Lític Udorthents,	argilosa, mesclada (calcaria), mesica	Regosol lèptic (argilós)
Oxiaqüic Udorthents,	franca fina, mesclada (calcària), mèsica	Regosol hàplic (oxiaqüic)
Típic Udorthents,	esquelètica franca, mesclada (calcària), mèsica	Regosols hàplic (esquelètic)
Típic Udorthents,	franca fina, mesclada (calcària), mèsica	Regosols hàplic
Típic Udorthents,	franca, mesclada (calcària), mèsica, superficial
Típic Udorthents,	franca fina sobre pumícia, mesclada (calcària), mèsica
Típic Udorthents,	franca grossa, mesclada (calcària), mèsica
Típic Udorthents,	franca, mesclada (calcària), mèsica, superficial

QUADRE 4. Sòls de l'ordre taxonòmic ENTISOL (sistemàtica SSS i correlació FAO)

CLASSIFICACIÓ SSS, 2006		CLASSIFICACIÓ FAO 2006
Mollic Hapludalfs,	franca fina, mesclada, mèsica	Haplic Luvisols
Típic Hapludalfs,	franca fina, mesclada, mèsica

QUADRE 5. Sòls de l'ordre taxonòmic ALFISOL (sistemàtica SSS i correlació FAO)

6.2. Classificació temptativa de les sèries

LLISTAT DE SÈRIES DEFINIDES
SÈRIES	Classificació (SSS, 2006)	Classificació (WRB, 2006)	Material originari
Aiguanegra,	Eutrudepts oxiaqüic, franca fina, mesclada, mèsica	Cambisol hàplic (oxiaqüic, èutric)	Gresos, margues i calcàries
Andana	Udifluvent típic, franca grossa, mesclada (calcària), mèsica, activa	Fluvisol hàplic (calcàric)	Detrítics terrígens
Batet,	Hapludoll típic esquelètica franca, mesclada, mèsica	Phaeozems hàplic (esquelètic).	Basalts
Begudà,	Hapludalf típic, franca fina, mesclada, mèsica	Luvisol hàplic (cutànic)	Basalts
Berenguer	Udifluvent oxiàqüic, esquelètica franca, mesclada (calcària), mèsica, activa	Fluvisol calcàric (oxiaqüic esquelètic)	Detrítics terrígens
Bisaroques	Hapludolls típic, medial, activa, mèsica	Phaeozems hàplic.	Piroclastos
Boscà	Udifluvent típic, esquelètica franca, mesclada (calcària), mèsica, activa	Fluvisol hàplic (esquelètic, calcàric)	Detrítics terrígens
Can Borrec	Hapludoll típic, pumícia, mèsica	Phaeozems hàplic	Piroclastos
Can Gil	Eutrudepts típic, esquelètica franca, mesclada, activa mèsica	Cambisol hàplic (esquelètic, èutric)	Detrítics terrígens
Can Jordà	Hapludoll típic, medial sobre pumícia, mèsica	Phaeozems hàplic	Piroclastos
Can Patxet,	Hapludoll típic, esquelètica medial, mèsica	Phaeozems hàplic (esquelètic).	Basalts
Can Rubau	Hapludoll típic, medial, activa, mèsica	Phaeozems hàplic	Basalts
Carrilet,	Hapludand lític, medial, superactiva, mèsica	Andosol lèptic mòllic	Basalts
Casanova,	Udorthent lític, franca, mesclada, mèsica.	Regosol lèptic (calcàric	gresos
Casica	Udifluvent oxiaqüic, franca fina, mesclada (calcària), mèsica, activa	Fluvisol càlcàric (oxiàqüic)	Detrítics terrígens
Claperols	Hapludands típic esquelètica medial, mèsica	Andosols mollic (èutric, esquelètic).	Piroclastos
Clos	Udifluvent típic, esquelètica franca, mesclada (calcària), mèsica, activa.	Fluvisol hàplic (esquelètic, calcàric)	Detrítics terrígens
Codina	Eutrudept fluvèntic, franca fina, mesclada, mèsica, activa	Cambisol flúvic (èutric)	Detrítics terrígens
Croscat	Hapludands típic pumícia, mèsica	Andosol hàplic (esquelètic).	Piroclastos
Fageda	Hapludand lític, esquelètica medial, superactiva, mèsica	Andosols lèptic, mollic	Basalt
Feixa Sequer	Eutrudept oxiàqüic, franca grossa, mesclada, mèsica, activa	Cambisol hàplic (oxiaqüic, èutric)	Detrítics terrígens
Fluvià	Udipsamment oxiàqüic, mesclada (calcària), mèsica	Arenosol hàplic (calcaric, oxiaqüic, arenic).	Detrítics terrígens
La Tuta	Hapludoll típic, franca, superactiva, pumícia, mèsica, superficia.	Phaeozems hàplic	Piroclastos
Les Comes	Eutrudept típic franca fina, mesclada, mèsica	Cambisol hàplic (èutric).	Gresos, margues i calcàries
Llopart	Udorthent típic, franca grossa, mesclada (calcària), activa, mèsica	Regosol hàplic (calcàric)	Gresos, margues i calcàries
Paraire	Eutrudept fluvèntic, esquelètica franca, mesclada, mèsica, activa	Cambisol flúvic, (epiesquelètic, eutric).	Detrítics terrígens
Pascol	Udifluvent oxiàqüic, franca fina, mesclada (calcària), mèsica, activa	Fluvisol calcàric (oxiàqüic)	Detrítics terrígens
Plaça Ribera	Eutrudept lític, medial esquelètica, mèsica	Cambisol lèptic (èutric, esquelètic)	Basalts
Prat de la Plaça	Udorthents típic esquelètica franca, mesclada (calcaria), mèsica	Regosol hàplic (calcàric, esquelètic	Detrítics terrígens
Puig Jordà	Hapludand típic, medial sobre pumícia, activa, mèsica	Andosols mòllic hàplic (èutric, endoesquelètic).	Piroclastos
Ridaura	Eutrudept fluvèntic, esquelètica franca, mesclada, mèsica, activa	Cambisol flúvic (endoesquelètic, eutric).	Detrítics terrígens
Rocanegra	Hapludand típic, medial sobre pumícia, mèsica	Andosols mòllic hàplic (èutric, endoesquelètic).	Piroclastos
Safont	Udorthent típic franca fina, mesclada (calcària), mèsica	Regosol hàplic (calcàric)	Gresos, margues i calcàries
Sant Iscle	Eutrudept típic, medial, mèsica	Cambisol hàplic (èutric).	Basalts
Sant Privat	Eutrudept típic, franca fina, mesclada, activa, mèsica	Cambisol hàplic (èutric).	Gresos, margues i calcàries
Santa Margarita	Hapludand típic, medial sobre pumícia, superactiva mèsica	Andosol mòllic, hàplic	Piroclastos
Serrat	Udifluvent típic, franca fina, mesclada (calcària), mèsica, activa	Fluvisol hàplic (calcàric)	Detrítics terrígens
Taberner	Eutrudept oxiàqüic, franca fina, mesclada, mèsica, activa	Cambisol hàplic (èutric).	Detrítics terrígens
Terrers	Udorthent típic franca grossa, mesclada, activa ,mèsica	Cambisol hàplic (èutric).	Gresos, margues i calcàries
Torralles	Eutrudept fluvèntic, franca grossa, mesclada, mèsica, activa	Cambisol flúvic (èutric).	Detrítics terrígens
Traiter	Hapludoll típic, pumícia, superactiva, mèsica, superficial	Phaeozems hàplic (endolèptic esquelètic).	Basalt
Xenacs	Eutrudept lític, franca, mesclada, mèsica	Cambisol lèptic (èutric)	Gresos, margues i calcàries

QUADRE 6. Classificació temptativa de les sèries del PNZG i la plana agrícola de la Vall d'en Bas.

7. BIBLIOGRAFIA

AEAC (1987). Introducció al coneixement del sòl. Sòls dels Paisos Catalans. Barcelona.

ALBAREDA, JM.; PEREZ MATEOS, J;ALEXANDRE, T. (1960) Estudio mineralogico de las fracciones gruesas de suelos de origen volcànico (Espana). An. Edaf. I Agrobiol., 16, 699-746.

ANTÚNEZ, M., PORTA, J. (1997). Estudi de l’efecte de l’aplicació de purins de porc a la Zona Volcànica de la Garrotxa. PNZVG Inèdit.

BECH, J. et al. (1984). XI Reunión de Suelos de la SECS. Itinerario 4. Zona volcánica de Olot. Inèdit.

BECH-BORRAS, J. FEDOROFF, N., SOLE, A. ( 1976) Etude des andosols d'Olot (Girona, Espagne) 3ème partie: Micromorphologie. Cah. Orstom sur Pêdol, vol. XV nº4 pp

BIBBY, J.S., HESLOP, R.E.F.; HARTNUP, R. (1988). Land Capability for Forestry in Britain. Soil Survey Monograph. The Macaulay Land Use Research Institute. 33pp. Aberdeen University Press, Aberdeen.

BIBBY, JM.; DOUGLAS, HA., THOMASSON, AJ.; ROBERTSON, JS. (1982). Land Capability Classification for Agriculture. The Macaulay Institute for Soil Research. 75pp. Aberdeen University Press, Aberdeen

BLAKEMORE, L.C., SEARLE, P.L., DALY, B.K. (1987). Methods for chemical analysis of soils. N.Z. Soil Bureau Scientific Report 88. Pp 44-45.

BOIXADERA, J.; PORTA, J. (1991). Información de suelos y Evaluación Catastral: método del Valor Índice”. 151 pp. CGCT, Monografías 3.M. de Economía y Hacienda, Madrid.

BOIXADERA, J; HERRERO, C.; DANÉS, R.; ROCA, J. (1989). Cartografía de suelos semiáridos de regadío: Área regable de los Canales de Urgell (Lérida). 77pp. XVI Reunión de las SECS. DMCS-UPC &SECS. Barcelona.

BOIXADERA, J; HERRERO, C.; DANÉS, R.; VILLAR, JM. (1989). Cartografia dels sòls de l’àrea regable dels Canals d’Urgell. Ed. Draft. DARP. Barcelona.

BOIXADERA, J.; PALAOU, O. (1999). Mapa de sòls (1:25.000) del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. DMA-DARP

BOIXADERA, J.; PALAOU, O. (2001). Mapa de sòls (1:25.000) de Catalunya: Àrea agrícola de la Vall d'en Bas (la Garrotxa). DARP. Lleida.

CANAL, J. (1989). Olot. Quaderns de la Revista de Girona. 12 Monografies Locals. 108pp. Diputació de Girona, Caixa de Girona, Girona.

CBDSA (1983) SINEDARES. Manual para la descripción codificada de suelos en el campo. 137pp. MAPA, Madrid.

DANÉS, R et al. (1993). Manual para la gestion de los purines y su reutilización agrícola. DMA-DARP. Barcelona.

DE BOLÒS, O. (1928). Coll. Bot., 2, fasc. II. Nº16, pp 251-260.

DONVILLE, B. (1973). Geologie Néogène et àges des eruptions volcàniques de la Catalogne Orientale. Tesi doctoral. Inèdit. Tolosa de Llenguadoc

FAO (1976) FAO-UNESCO Soil Map of the World 1:5.000.000 Revised Legend. World Soils Resources Report 60. 138pp. FAO, Roma.

FAO (1989) FAO-UNESCO Soil Map of the World 1:5.000.000 Revised Legend. World Soils Resources Report 60. 138pp. FAO, Roma.

GAUSSEN, H. (1926) Doc. Pour la carte des prod. veg. Le Chevalier, Paris. Pp 46 i 420.

GUERIN, G., BENHAMOU, G., MALLARACH, JM. (1992) Un exemple de fusió parcial en medi continental. El vulcanisme quaternari de Catalunya. La recerca científica al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa 1982-1992. PNZVG-DMA. Olot

GUERIN, G.; BENHAMOU, G.; MALLARACH, JM. (1986) Un exemple de fusió parcial en medi continental. El vulcanisme quaternari de Catalunya. Vitrina num. 1. Olot.

HERRERO, C.; BOIXADERA, J.; DANÉS, R.; VILLAR, JM. (1993). Mapa De Sòls De Catalunya 1:25000. Bellvís 360-1-2 (65-28). Direcció General de Producció i Indústries Agroalimentàries, D.A.R.P., I.C.C.

HISTÒRIA NATURAL DEL PAÏSOS CATALANS. Edita. Enciclopèdia Catalana. Volums: Geologia I i Geologia II. Folch R. et altri (1992).

HONNA, T., YAMAMOTO, S. MATSUI, K. (1988) A simple procedure to determine Melanic Index. ICOMAND Circular letter nº 10, pp 76-77.

HUDSON, N. (1982) Conservación del Suelo. Ed. Reverté.

ICEA.; SECS. Nomenclatura d'horitzons de sòls. Secció de sòls de l'ICEA i de la Delegació Territorial de la SECS a Catalunya.

IGME (1946). Mapa Geológica de España. Escala 1:50.000. Madrid.

INSTITUT GEOLÒGIC DE CATALUNYA.(2006) Mapa geològic comarcal de Catalunya

KLINGEBIEL, A.A.; MONTGOMERY, P.H. (1961) Land Capability Classification. Agric. Handbook. S.C.S U.S. 210 pp. Gov. Printing Office, Washington.

MALLARACH, JM. (1981) Carta Geològica de la Regió Volcànica de la Garrotxa.Ajuntament d’Olot, Olot.

MALLARACH, JM., RIERA, M. (1981). Els Volcans olotins i el seu paisatge. 250pp. Ed Serpa. Barcelona

MALLARACH, JM.; PEREZ, R.; ROURA, JM. (1992) Aportacions al coneixement del clima i la vegetació durant el quaternari recent en el NE de la Penísula Ibèrica. Vitrina núm1. Olot

MAPA.(1974) Caracterización de la Capacidad Agrològica de los Suelos de España. Metodologia y Normas. Escala 1:50000. D.G. Producción Agrària. 47pp. Madrid.

MARCH, P.; SALVAT, A. (1995). Cartografia digital de la vegetació del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. PNZVG (Olot)

MARTÍ, J. (1992). El vulcanisme. Geologia II. Historia Natural dels Països Catalans V2. 548pp. Fundació Enciclopèdia Catalana (Barcelona)

McRAE, S.G.; BURNHAM, C.P. Land Evaluation. Claredon Press, 1981.

MOHR et al. (1977) TROPICAL SOILS

MUJERIEGO, R.; CARBÓ, M. Reutilització dels fangs en l’agricultura. Situació actual i perpectives de futur ala Costa Brava. UPC, 1994.

MULDERS, M.A. (1987) Remote Sensing in Soil Science. Servier.

PALOU I BOIXADERA (1999). Mapa de sòls a escala 1:25.000 del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. DARP. Lleida.

PALOU I BOIXADERA (2000). Mapa de sòls a escala 1:25.000 de la zona agrícola de la Vall d'en Bas. DARP. Lleida.

PALOU, O I PUIGURIGUER, M. et. al (2010). Mapa de sòls (1:25.000) de la zona d'ampliació Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

PNZVG. (1989). Pla especial del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Memòria. Inèdit.

PONS, R. (1988). Estudi Comparatiu de l’estat dels sòls d’una plantació de Pi insigne talada i d’una fageda. Al Puig Redom, Serra del Corb. La Garrotxa. Inèdit.

PORTA et al. Introducció al coneixement dels sòls dels Països Catalans. Fundació Enciclopedia Catalana, 1985.

PORTA, J (1985). Taxonomia comparada de sòls: Perpectives per a Catalunya". Bull. Inst. Catalana d'Història Natural. Barcelona.

PORTA, J.; LOPEZ-ACEVEDO, M.; ROQUERO, C. (1994) Edafologia para la agricultura y el medio ambiente. Ed. MP. 807pp. Madrid.

PORTA, J; M. FERRET; N. TEIXIDOR POCH, R. (1989). Lèxic de la ciència del sòl. UPC. Barcelona.

1:50.000. Garrotxa.

PORTA et al. Introducció al coneixement dels sòls dels Països Catalans. Fundació Enciclopedia Catalana, 1985.

PORTA et al.(2003). Edafología. Para la agricultura y el Medio Ambiente. Ediciones Mundi-Prensa.

RODRIGUEZ, J.; MONTURIOL, F. (1973). Andosuelos de la provincia de Gerona. Estudio de sustancias minerales amorfas. Inèdit.

ROQUERO, C., PORTA, J., TEIXIDOR, N. (1976). Perfil tipo Humic Andosols (Típic Dystrandepts) de la Fageda d' en Jordà (Olot). Soil Map of the Wold: Europa-CEE.

ROWAN, A.A. (1977). Terrain Classification. Forestry Commission Forest Record. 114. Government Bookshops. 23pp. London.

SOIL SURVEY STAFF (1979) Keys to Soil Taxonomy. SMSS, Virginia.

SOIL SURVEY STAFF (1994) Keys to Soil Taxonomy. SMSS, Virginia.

SOIL SURVEY STAFF (1998) Keys to Soil Taxonomy. SMSS, Virginia.

SOIL SURVEY STAFF (2006) Keys to Soil Taxonomy. SMSS, Virginia.