Resum

L’interès de conservació d’Aconitum vulparia Rchb (=A. pyrenaicum L.; A. lycoctonum auct.) resta justificat a diversos treballs de recerca i obres de referència. Al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (a partir d’ara PNZVG) és una espècie raríssima (Bolòs & Bolòs, 1987), i fins fa poc es sospitava que havia desaparegut (Campos et al, 2001; Oliver & Font, 2008). A la Garrotxa és força rara però no es considera amenaçada perquè presenta un nucli força important al Puigsacalm i a les obagues elevades del Collsacabra, i perquè les poblacions de l’Alta Garrotxa presenten continuïtat amb les de la vall de Camprodon (Oliver, 2012). A més de la seva raresa, és un tàxon interessant pel fet de ser un element característic de la flora subalpina que a Santa Pau presenta una localitat isolada a baixa altitud. Per tot plegat, és una espècie protegida legalment al PNZVG (Decret 172/2008 i Acord de Govern GOV/161/2010).  

Resum

L’interès de conservació i la necessitat d’efectuar un seguiment regular de les poblacions de Caltha palustris resta justificat a diversos treballs de recerca i obres de referència. A la Garrotxa és raríssima (Oliver & Font, 2008) i es considera una espècie amenaçada en la categoria CR (Oliver, 2012). A més, és un tàxon interessant pel fet de ser un element característic de la flora de muntanya que a Olot presenta una localitat isolada a baixa altitud. Per tot plegat està protegida al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (a partir d’ara PNZVG), atès que en el seu Pla Especial (Acord de Govern GOV/161/2010), l’article 28 estableix que “cal evitar actuacions que puguin comportar efectes negatius significatius sobre aquesta espècie”. Dins el PNZVG es coneixien dos rodals, un al Parc Nou, segurament introduït, i un a la Moixina, concretament als mulladius arbrats adjacents a l’estany d’en Broc, en una finca de propietat privada, al municipi d’Olot. El primer va desaparèixer fa anys com a conseqüència de l’assecament de la zona humida on es trobava (Oliver, com pers.). La població de la Moixina ha estat objecte de seguiment d’ençà de l’any 2003 per part de la Delegació de la Garrotxa de la ICHN (Oliver dins DG ICHN, 2015). Segons aquestes fonts l’any 2003 la població comprenia 503 exemplars reproductors. En els darrers anys, però, s’ha constatat una forta reducció poblacional, fet que justifica la necessitat de disposar d’informació detallada de l’espècie i l’hàbitat i d’emprendre mesures de conservació. En vista d’aquesta situació crítica, l’any 2015, des del PNZVG es va encarregar un estudi detallat (Salvat & March, 2015), les principals conclusions del qual van ser: 1. El rodal de Caltha palustris de la Moixina, l’únic del PNZVG, és molt petit, tant pel que fa a l’extensió com a la mida poblacional, i hauria experimentat una reducció de prop del 80% en dotze anys. Per tot plegat es pot considerar que el risc d’extinció local d’aquesta espècie és molt elevat. 2. Caltha es fa en un mulladiu somer del Helosciadietum nodiflori subass. cardaminetosum olotensis, dins un bosc inundable on abunden les espècies pròpies de la verneda higròfila (Carici pendulae-Alnetum glutinosae) i, en menor mesura, de la roureda de roure pènol (Isopyro-Quercetum roboris). Les característiques d’aquest bosc resulten del tot singulars tant en el context del PNZVG com de Catalunya. La presència de Caltha palustris referma aquesta originalitat.   3. La dependència d’uns paràmetres hídrics molt concrets fa que sigui una espècie molt vulnerable a canvis en el medi. 4. Des del 2013 el SIGMA i el PNZVG fan un seguiment del cabal d’algunes surgències i recs de la zona. L'any 2015 es va constatar la relació directe existent entre el volum de precipitacions, el cabal de la Font Moixina i la de can Bufaganyes i el nivell d'inundació del mulladiu amb Caltha, que durant molts mesos es va assecar. 5. La proliferació de les espècies de flora invasora Acer negundo i Trachycarpus fortunei poden alterar l’hàbitat a mig termini. Altres possibles factors de canvi negatius són el tancament de la coberta arbòria i el canvi climàtic o escalfament global. 6. Es va efectuar una prospecció intensa en ambients adequats de l’entorn, amb resultat negatiu. Això va permetre, no obstant, determinar indrets favorables per a un possible reforçament de l’espècie. 7. A causa dels fets exposats anteriorment, és recomanable efectuar un cens anual de la població, i avaular els possibles impactes que l'afecten. També disposar d'informació detallada dels paràmetres hidrològics. Actualment es disposa dels censos de 2015 i 2016 (Salvat i March, 2015 i 2016). L’estudi objecte d’aquest informe forma part del contracte d’Assessorament tècnic de flora dins l’àmbit del PNZVG 2017, encarregat a l’empresa Aprèn, Serveis Ambientals, SL. La present memòria ha estat redactada segons les normes de la instrucció tècnica IT/E3.01/01 del sistema de qualitat ISO 9001:2015 que té implantat el Parc Natural.

Resum

L’interès de conservació de Corydalis solida (L.) Clairv. ssp. solida resta justificat a diversos treballs de recerca i obres de referència. A Catalunya és una espècie força rara (Bolòs et al, 2005) i en tota la Garrotxa només es coneix d’una localitat (Oliver & Font, 2008). A més, la població és petita i experimenta fluctuacions. Per això en aquesta comarca es considera amenaçada en la categoria de perill crític - CR (Oliver, 2012). A més de la seva raresa, és un tàxon interessant pel fet de ser un element característic de la flora de muntanya i subalpina que a Olot presenta una localitat isolada a baixa altitud. Per tot plegat és una espècie protegida legalment al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (PNZVG) (Acord de Govern GOV/161/2010). L’existència de Corydalis solidaal PNZVG no es va conèixer fins l’any 2005, quan es va detectar un rodal al fondal de can Gou, prop de can Serra del barri de Bellavista, coincidint amb el seguiment d’una altra espècie protegida present en aquest indret, Isopyrum thalictroides. Els anys 2008, 2009 i 2010 es va aprofitar la visita del seguiment d’Isopyrum t a can Gou per fer el recompte del nombre de peus de Corydalis. L’any 2016, per primera vegada, es va fer un mostreig específic per aquesta espècie (Salvat I March, 2016). Per la mida reduïda de la població i la seva fragilitat a canvis en el medi, es considera necessari repetir el cens cada any. L’estudi objecte d’aquest informe forma part del contracte d’Assessorament tècnic de flora dins l’àmbit del PNZVG 2017, encarregat a l’empresa Aprèn, Serveis Ambientals, SL. La present memòria ha estat redactada segons les normes de la instrucció tècnica IT/E3.01/01 del sistema de qualitat ISO 9001:2015 que té implantat el Parc Natural.

Resum

L’interès de conservació i la necessitat d’efectuar un seguiment regular de les poblacions d’Isopyrum thalictroides, una espècie protegida legalment al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (a partir d’ara PNZVG) pel Decret 172/2008 i l’Acord de Govern GOV/161/2010, resta justificat a nombrosos treballs de recerca i obres de referència (March i Salvat, 1996; Tarruella i Guerrero, 2000-2001; Salvat, Enèriz i March, 2003; Oliver, 2012). A Catalunya no es considera una espècie amenaçada (categoria NT) pel fet que les poblacions del baix Aran estan en contacte amb una extensa àrea de distribució que s’estén pel peudemont atlàntic dels Pirineus, però les poblacions del pla d’Olot mereixen mesures de conservació especials (Sáez, Aymerich i Blanché, 2010). A la Garrotxa es considera un dels 8 tàxons amb major prioritat de conservació, amenaçat localment en la categoria EN (Oliver, 2012). Això és degut, en primer lloc, a que la majoria de rodals es troben en zones poc o molt humanitzades de la cubeta olotina, i que de les dues localitats citades prop del Puigsacalm, una ha desaparegut i en l’altre no ha estat retrobada en els darrers deu anys (Oliver, 2012). Resulta tant o més rellevant el fet que en aquesta zona constitueix una població completament isolada de la resta de l’àrea de l’espècie i que segons el Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya (Font, 2017) no es coneix a cap altre indret del vessant sud dels Pirineus. L’Estratègia per a la gestió de la flora i la vegetació al PNZVG (Salvat, 2005) estableix la conveniència de mantenir el seguiment d’aquest tàxon i la urgència d’emprendre mesures de conservació in situ (Actuacions 1.17, 2.2. i 3.26). En aquest sentit, els treballs de seguiment s’han efectuat amb regularitat d’ençà l’any 2001 (dades de: Tarruella i Guerrero, 2000-2001; Salvat, Enèriz i March, 2003; Salvat i March, 2005, 2007D, 2008, 2009A, 2010, 2011, 2012, 2013, 2014 i 2016). Això ha permès conèixer amb precisió l’estat dels rodals i també establir una metodologia de treball que es manté cada any, de manera que les dades són comparables. Atès que després de diversos anys de seguiment es va constatar que els rodals són força estables, per tal de d’optimitzar la dedicació de recursos l’any 2008 es va proposar que només calia repetir el mostreig exhaustiu cada quatre o cinc anys. El darrer cens detallat es va fer el 2013, mentre que el 2014 es va efectuar només un seguiment d’impactes. L’any 2016 es va mantenir el seguiment d’impactes per a la majoria de rodals, i només es va fer un un seguiment complet amb cartografia dels rodals transplantats a la Moixina i de tots els rodals de les localitats de can Gou i Pocafarina, en ser zones sotmeses a gestió i/o que pateixen impactes significatius. En relació a la gestió de l’hàbitat i a la conservació de l’espècie, l’any 2007 es va redactar el Pla de millora de l’hàbitat de l’espècie de flora Isopyrum thalictroides al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa(Salvat i March, 2007C), i els documents específics per a les localitats de la Moixina i can Gou, on es col·labora amb la propietat (Salvat i March 2007 A i B). Durant l’any 2009 es va redactar un document específic per a la finca de mas Pau (Salvat i March, 2009B). En tots aquests anys el Parc Natural ha estat en contacte amb els propietaris i/o responsables i ha dut a terme actuacions de conservació a diversos rodals de la Moixina, mas Pau, can Gou i el Parc Nou. Pel que fa al sector de la Moixina la primavera de 2012 es va actualitzar i ampliar el document redactat el 2007 (Salvat, March i Naspleda, 2012). Bona part de les consideracions i propostes efectuades en aquest document s’han pogut dur a terme gràcies a un projecte executiu desenvolupat per la Delegació de la Garrotxa de la ICHN amb el suport de la Diputació de Girona i l’Obra Social de la Caixa (Oliver i Tenes, 2012). Entre els anys 2013 i 2017 aquesta entitat ha efectuat diversos treballs de conservació de l’hàbitat a la Moixina, especialment en relació a la retirada manual d’espècies exòtiques i ruderals (Oliver, com. pers.). L’any 2015 en aquesta localitat el PNZVG va realitzar la translocació dels rodals de la zona de gespa adjacent a l’aparcament del restaurant, afectats pel trepig dels visitants i les segues, i que van ser reubicats en zones protegides no afectades pel trepig dels visitants (Salvat i March, 2015). Finalment, pel que fa a la zona de can Gou, s’han mantingut els treballs de conservació de la tanca i estassada selectiva de la vegetació, amb una darrera intervenció el 2016.

Resum

L’interès de conservació i la necessitat d’efectuar un seguiment regular de les poblacions d’Oplismenus undulatifolius resta justificat a nombrosos treballs de recerca i obres de referència (March i Salvat, 1996; Moreno coord., 2008; Oliver, 2012; Sàez et al, 2010). Aquesta rellevància també es recull legalment, atès que és una espècie protegida al PNZVG segons l’acord GOV/161/2010 pel qual s’aprova el Pla especial de la Zona Volcànica de la Garrotxa, i a tot Catalunya segons la Resolució AAM/732/2015, de 9 d’abril, per la qual s’aprova la catalogació, descatalogació i canvi de categoria d’espècies i subespècies del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya, dins l’Annex 1: Espècies catalogades com a "en perill d’extinció". Cal tenir en compte que tota la població ibèrica d’Oplismenus undulatifolius és limita a uns pocs rodals situats a les proximitats de la font del Serrat i sota el mas de la Cadavall, a Sant Joan les Fonts. Aquests darrers van ser detectats per Salvador Berga el 2008. L’Estratègia per a la gestió de la flora i la vegetació al PNZVG (Salvat, 2005), estableix la conveniència de mantenir el seguiment d’aquest tàxon i la urgència d’emprendre mesures de conservació in situ (Actuacions 1.17 i 2.2.). Els treballs de seguiment i conservació s’han desenvolupat d’ençà l’any 1.999 (dades de: March & Salvat, 1996; Tarruella & Guerrero, 1999-2001; Salvat, Enèriz i March, 2003; Oliver, 2004; Oliver i Tenes, 2016; Salvat & March, 2005, 2006, 2007, 2009, 2010, 2012, 2015). Això ha permès conèixer amb precisió l’estat i evolució de tots els rodals existents al medi natural i també establir una metodologia de treball que es manté cada any, de manera que les dades són comparables (Salvat i March, 2015). Comentar a més que l’any 2010 es va realitzar una prospecció exhaustiva de la terrassa fluvial del mas de la Cadavall, al marge esquerre de la riera, per tal de localitzar nous rodals, amb resultats negatius. Pel que fa als coneixement sobre la biologia d’aquesta espècie es coneix que, per un costat, la diversitat genètica de la població de la font del Serrat, analitzada mitjançant RAPD, és nul·la (Tarruella & Guerrero, 2000). També que les llavors presenten taxes de germinació molt baixes i en canvi que es propaga amb facilitat de forma vegetativa (Merlo & Membrives, 2010; Salvat & March, 2010; Tarruella & Guerrero, 2000). Des del punt de vista de la conservació, en el seguiment de l’any 2012 es va constatar que la població d’Oplismenus undulatifolius es mantenia estable des de 2009, amb màxims històrics pel que fa a superfície recoberta i nombre d’espigues d’ençà de l’inici del seguiment, l’any 1999. Per aquest motiu, i per optimitzar els esforços de recerca en flora al PNZVG, es va decidir que el seguiment detallat d’aquesta espècie es podia fer cada dos o tres anys. El següent estudi detallat va tenir lloc el 2015, i aquest no s’hauria de repetir fins al 2018 a no ser que s’observés algun impacte o canvi substancial de la població. Segons dades de 2015 l’àrea total de presència d’Oplismenus undulatifolius al PNZVG és de 70,6 m2 mentre que l’àrea d’ocupació és de 49,4 m2, i es van estimar un total de 2.009 espigues, fet que suposa un nou màxim històric. Atès que en el seguiment de 2016 no es van observar canvis significatius per al 2017 es va decidir repetir el seguiment d’impactes i efectuar el 2018, tal i com estava previst, el següent seguiment exhaustiu. En relació a la conservació ex-situ, existeixen rodals plantats a partir d’exemplars de la font del Serrat al Parc Nou d’Olot i al sot de l’estany del Jardí Botànic Històric de Montjuïc de Barcelona. L’any 2016 es va contactar amb Samuel Pyke, de l’Institut Botànic de Barcelona, el qual va informar que aquest rodal es trobava en bon estat, i que en els darreres anys fins i tot s’ha expandit. Aquestes dues poblacions són un reservori en el cas que sigui necessari disposar de planta viva, i en el cens detallat de 2018 seria interessant tenir-les en compte. Finalment, l’Estratègia catalana de conservació ex situ de la flora vascular silvestre (Canalias et al, 2011) considera Oplismenus undulatifolius una espècie d’interès prioritari a Catalunya. No es té constància, però, que en els darrers anys això hagi comportat cap actuació sobre aquesta espècie. L’estudi objecte d’aquest informe forma part del contracte d’Assessorament tècnic de flora dins l’àmbit del PNZVG 2017, encarregat a l’empresa Aprèn, Serveis Ambientals, SL. La present memòria ha estat redactada segons les normes de la instrucció tècnica IT/E3.01/01 del sistema de qualitat ISO 9001:2015 que té implantat el Parc Natural.